Ho he de reconèixer. Mariano Rajoy, a vegades, també l’encerta. Dimarts 21 de desembre va anunciar la nova composició del Govern i em va agradar veure com l’educació i la cultura formen part d’un mateix ministeri. Les raons d’aquesta decisió poden ser múltiples. Una podria ser una manera d’acontentar tothom, tant aquells que aposten per la supressió del Ministeri de Cultura en temps de crisi perquè suposa una mesura d’estalvi –que, de fet, si no cal ministeri, no cal ni en temps de crisi ni de bonança–, com aquells qui eren partidaris de mantenir-lo. Una altra –i espero que sigui la que l’ha portat a prendre aquesta decisió– és considerar que no existeix la cultura si no hi ha una bona educació, i que, per tant, totes dues coses s’han de gestionar des d’un mateix ministeri.
La inversió cultural en el procés educatiu i també en l’àmbit familiar –no podem deixar-ho tot en mans de les escoles i els pobres professors– és el que farà que els nostres fills creixin en un ambient cultural prou ric i divers que els permetrà escollir amb criteri el seu propi consum cultural en funció del seu coneixement, estat d’ànim i inquietuds, i no en funció d’allò que els mitjans de comunicació o aquells qui hi treballen, les multinacionals de la “cultura”, o les polítiques equivocades, per no dir intencionades, d’alguns governs ens volen vendre.
Espero doncs que aquesta decisió d’unir tots dos conceptes en un sol ministeri serveixi d’una vegada perquè algun govern es decideixi –o s’atreveixi– a plantejar una política cultural que s’iniciï a l’escola. Ho sé, és complicat. Principalment perquè els resultats d’aquestes polítiques són a deu anys vista (us recomano la lectura de l’article Les modes musicals). Però la unió de l’educació i la cultura en un sol ministeri, em dona algunes esperances.