Tot i la crisi

Els castellans diuen: “No hay mal que por bien no venga”. Aquesta frase també es podria aplicar a la doble crisi (la musical i l’econòmica) que el sector de la música sofreix actualment, i, de fet, ja són molts els artistes que, davant la dificultat d’aconseguir actuacions, prefereixen baixar els catxets i no cobrar excessius diners per actuació i tenir, a canvi, un major nombre de concerts que els aporti un benefici més gran al cap de l’any. Podríem dir que la crisi ha modificat l’actitud i les pretensions d’alguns artistes, i això es nota tant a l’hora d’establir o, com passa últimament, d’acceptar els preus com a l’hora d’exigir altres coses en concepte del que anomenen rider d’hospitalitat o càtering. Sota elegants anglicismes i mots com aquests, s’amagaven totes aquelles exigències podríem dir que inacceptables però que durant anys han servit als artistes com a arma d’amenaça per suspendre el concert i aconseguir tot allò que, amb perdó, els passava pels collons. Excentricitats com golosinas de color amarillo, toallas de color... (el color depenia del gust de l’artista) o llistes de begudes alcohòliques impossibles de pair per cap artista −ni tan sols una orquestra simfònica− per prou fetge que tingués per acabar-se-les són algunes de les curiositats que companys del món de l’espectacle ens hem trobat amb el temps. El més curiós, però, és la pulcritud d’algunes empreses contractants, la majoria ajuntaments, a l’hora de servir amb safata totes aquestes exigències que, en molts casos, podríem qualificar com a humiliació o vexació. I jo em pregunto, tants vots donava portar segons quins artistes?

La qüestió és que sembla que la crisi ha portat un canvi d’aires i, per norma general, els artistes ara no només ajusten els preus sinó que han deixat d’exigir moltes de les ximpleries que demanaven. Però no pas tots. Encara hi ha qui creu que viu en un pedestal i que, a més d’exigir-te tota classe de coses innecessàries, té un comportament que difereix molt del que se li suposaria a qualsevol professional.

Permeteu-me’n un exemple. Fa poc ens varen contractar un artista que, fins en el contracte, demanava tota una sèrie de begudes, alcohòliques i no alcohòliques, aliments variats com fruita fresca −suposo que els plàtans, vist el seu comportament, eren per fotre per un lloc d’aquells els qui li estaven pagant uns quants milers d’euros per actuar−, xocolatines, entrepans, una ampolla de Cardhu, una altra de Beefeater, diversos packs de cervesa, etc. Però no van ser aquestes peticions el que més em va indignar, sinó la utilització que en van fer, de tot això. M’hauria agradat il·lustrar amb una fotografia el lamentable estat en què va quedar el vestidor i l’accés a l’escenari: infinitat de llaunes de cervesa obertes a mig consumir; tots els entrepans, tots, oberts i porquejats, la majoria només tastats i deixats per qualsevol lloc del vestidor; burilles de tabac tirades per tot arreu, xocolatines a mig menjar i desfetes per la calor i per terra; closques de pipes, papers, etc. En resum, una actitud digna d’algú de qui, segurament, fins i tot els pares s’avergonyirien. Tot això sense tenir en compte que varen fer tard a les proves de so, que evidentment les van acabar tard, que van provocar un retard en l’obertura de portes, que ens varen exigir més whisky i cerveses, etc.

Per acabar, dies després, quan vaig dir-li al responsable de la seva oficina de contractació el que pensava de tot plegat, em va donar per resposta: “Que quieres que te diga..., seguro que en su casa no lo harían.”

Per sort, la majoria ja no actuen així.

Déu ens agafi confessats (el futur de les entitats de gestió i dels drets d'autor)

Quin futur els espera a les entitats de gestió de drets en general i a l’SGAE en particular? Són moltes les veus que aposten per un profund replantejament del funcionament d’aquestes entitats. No obstant això, podria ben ser que aquest canvi els arribés massa tard. Les noves tecnologies estan preparades per a instal·lar sistemes automatitzats de gestió i repartiment dels drets d’autor en el moment en què alguna persona consumeix alguna de les obres que, en principi, aquestes entitats protegeixen. Estem doncs davant d’una realitat, i és que les entitats de gestió, en breu, poden deixar de ser necessàries i poden ser substituïdes per sistemes informàtics més efectius i totalment transparents. A més, i per acabar-ho d’arrodonir, la societat en general defensarà qualsevol situació que condemni les entitats de gestió a la seva desaparició. Per tant, ben aviat ens podem trobar que aquestes quedin relegades a un segon pla i gestionant només aquells drets d’autor als quals no es puguin aplicar processos informàtics que recaptin i reparteixin de forma automàtica, com per exemple, el sector del directe.

Tot i això, ni tan sols la possible reconversió o desaparició de les entitats de gestió tindrà cap mena de sentit si no som tots plegats capaços de debatre aquells aspectes conceptuals que tenen la societat confosa i, perdoneu l’expressió, emprenyada. Entre tots (govern, ministeri, entitats de gestió, consumidors, professionals, etc.) hem de ser prou madurs per posar-nos en la pell dels altres i obrir importants debats sobre conceptes com la irrenunciabilitat dels autors sobre els seus drets, que ens portarà a parlar sobre si són lícites o legals les llicències creative commons, i sobre si la llei de la propietat intel·lectual ha de tenir o no caràcter tuïtiu; conceptes com on són els límits de la comunicació pública o quina és la finalitat de les entitats de gestió, si s’han de dedicar únicament i exclusiva a gestionar drets o poden oferir altres serveis als seus associats, cosa que ens abocarà a un profund debat, per exemple, sobre la inversió que l’SGAE ha fet en la Red Arteria, etc. Cal debatre amb intel·ligència. Per posar un exemple: perquè hem de debatre si pot o no pot l’SGAE oferir serveis complementaris amb els diners pendents d’identificar o si aquests diners cal tornar-los a aquells que els han pagat? No és millor debatre i proposar un model de gestió que no permeti que hi hagi diners recaptats sense que es pugui identificar a qui s’han de pagar?

El problema, com hem dit abans, és que la societat es mostra en un estat total d’animadversió respecte no només de l’SGAE sinó també dels autors i dels seus drets. I això és degut principalment als errors comesos per aquesta entitat de gestió, errors que afecten la gestió i els cobraments, com per exemple uns percentatges massa elevats que provoquen reticències o la falta d’equitat, que provoca desconfiança; errors que afecten el sistema de repartiment, el sistema de votacions de la Junta Directiva d’aquesta entitat o, per acabar-ho d’arrodonir, errors com l’aparició del cànon digital, un cànon que d’entrada pressuposa a qui adquireix un producte que és culpable de pirateria. La pirateria, que és evident que causa una pèrdua d’ingressos als autors, no l’arreglarem a còpia de pedaços o canons. Fa falta una solució global, una reformulació del sector i, només si cal i de forma legal, l’aplicació de mesures coercitives.

Però, al meu entendre, l’error més gran que ha comès mai l’SGAE −a falta que la justícia pugui o no depurar responsabilitats als membres acusats dels fets ocorreguts últimament− ha sigut la falta de comunicació de l’SGAE, que, juntament als errors esmentats, ha aconseguit situar aquesta entitat (i els drets que protegeix) com la més mal vista per la nostra societat. La societat que ara ha de debatre sobre un nou model de gestió d’aquests drets. Com diu el títol d’aquest article, Déu ens agafi confessats.

Un gran concert

De tant en tant, dins la nostra professió, et trobes amb alguna sorpresa ben grata. El concert que va servir per cloure els actes de la Festa Major d'enguany de Platja d'Aro, va ser una d'aquestes sorpreses. The Pepper Pots, que van compartir escenari amb Le Croupier, no només va aconseguir enlluernar el públic amb la seva música fresca de soul-ska, també va aconseguir sorprendre'm a mi amb una professionalitat exquisida que ja els hi agradaria tenir a molts dels artistes anomenats "grans".

Més endavant us parlaré sobre la falta de professionalitat d'alguns artistes. De moment, aquest servirà per mostrar-vos algunes de les fotografies que vaig fer aquesta fantàstica nit.

Les modes musicals

Anem per la primera reflexió que poso dins El meu sac i que m'agradaria compartir amb tothom. D'entrada, he de dir-vos que em sap greu amoïnar-vos perquè em disposo a fer una petita anàlisi de la situació actual de la música i sé que això potser serà feixuc per a alguns, però espero que sigui interessant per a d’altres.

La música mai no va sola. Normalment va acompanyada d'un embolcall que, inevitablement, afecta la comercialització de la música. I no em refereixo a la manera que es presenta la música al públic (CD, vinil, via internet, etc.) Em refereixo a una sèrie de connotacions que envolten la música i que fan que aquesta arribi en forma d'inputs, en més o menys mesura, a la societat. El mal ve quan, desgraciadament, tot aquest embolcall pren més valor que la mateixa música.

Un dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són les modes. Aquest país sempre ha anat “al son” (per utilitzar una expressió musical) de les modes, que han fet que, mentre uns treballaven sobradament i a més es permetien el luxe d’establir uns preus fora del normal, la resta d’artistes haguessin d’anar a actuar per quatre rals. Unes quantes modes? L’anomenat rock català, l’anterior moda a l’actual, que era la del mestissatge (potser un tipus de mestissatge, ja que la paraula engloba molts conceptes). I ara, doncs això, la moda del “folk-pop” o pop d’autor, com crec que molts l’anomenen.

Un altre dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són els interessos partidistes de terceres persones, empreses o entitats: Crítics i periodistes musicals, alguns de dubtosa credibilitat, amb ganes de posar-se medalles o amb ganes de posar-se uns diners extres a la butxaca fent a la vegada de mànagers; partits polítics que en pro de no sé quina filosofia afavoreixen un tipus d’artista i posen barreres a uns altres; mitjans de comunicació que lluny d’informar objectivament només pensen en les conseqüències de les seves informacions (això també els passa quan parlen de política), i també dels interessos, totalment legítims, dels mànagers dels artistes i, no sé si tan legítims, de les multinacionals que dominen els mitjans de comunicació a còpia de grans sumes de diners.

I què és el que acaba passant? Doncs que al final, la gent, el públic, la societat, rep tants “inputs” que acaba consumint allò que, dissimuladament, o no, se li ha imposat. I com que som animals racionals però no deixem de ser animals, ens sumem a allò que pensa la gran majoria, i això no fa res més que augmentar i alimentar les modes.

L’única solució passa per combatre tots aquests “inputs” que diàriament rebem tots plegats. Però no amb polítiques basades en ajudes a la producció o a la creació, sinó amb polítiques que culturalitzin la societat, de manera que quan algú decideixi consumir música, tingui prou criteri per prescindir dels “inputs” que li arriben i es decanti per aquella música que a ell el satisfà més amb relació al seu estat emocional, a les seves inquietuds musicals o a tants altres aspectes de la vida que influeixen en la persona. I això només s’aconseguirà el dia que els nostres fills creixin en un ambient familiar i escolar culturalment ric. El problema d’aquestes polítiques és que s’han de començar a aplicar en edat infantil i que els resultats són a deu anys vista. I... quin govern s’hi atreveix?

Més endavant, si m’ho permeteu, podríem parlar de la més que promesa Llei de la Música o de la més que necessària Llei del Mecenatge.