No vulgueu matar tres pardals d’un tret

En aquest país ens creiem tan llestos que tenim la gran mania de voler arreglar els problemes de dos en dos, per no dir de tres en tres.

Dies enrere, un grup de famílies –algunes d’elles procedents de recents desnonaments– amb dificultat per accedir a un habitatge, ocupaven un edifici de Barcelona i s’excusaven dient que així aportaven una solució a dos problemes: l'un, la manca de recursos de moltes per poder pagar un habitatge digne, i l'altre, l’especulació que genera tenir habitatges buits a l’espera de com fluctua el mercat immobiliari. En resum, que el que pretenien aquestes famílies era trobar una única solució a dos problemes.

Del que no parlaven però els afectats és que l’especulació no està penada –sempre que no vagi acompanyada d’un assetjament– i que, en canvi, sí que ho està l’ocupació il·legal d’una propietat privada. Per tant, allà on fins ara hi havia dos problemes –el de l’especulació i el de no poder accedir a un habitatge digne–, ara n’hi ha tres: els esmentats i l’ocupació il·legal. No només no han solucionat els dos problemes dels quals parlaven, sinó que n’han creat un altre.

Amb això no vull pas dir que no entengui aquesta gent ni que no comparteixi les seves inquietuds ni que no estiguem obligats a buscar-hi una solució. Però el que no podem fer és buscar una solució a una situació immoral mitjançant activitats il·legals.

Cal buscar una solució per a cada problema. Primer, si som capaços, cal debatre sobre fins a quin punt és lícita l’especulació i, si cal, legislar en aquest sentit. I després, cal buscar i aplicar polítiques socials que ajudin les famílies amb pocs recursos a obtenir un habitatge digne perquè és un dret fonamental. Això sí, al meu entendre, tal com ho és, també, la propietat privada.

Estic content

El dia 15 d'octubre d'aquest any vaig enviar, per primera vegada, un dels meus escrits als dos diaris gironins de més tirada. No em pensava pas que cap d'ells publiqués l'escrit però, mira per on, que ho varen fer els dos. Primer va ser El Punt Diari, que ara es diu el Punt Avui, i després el Diari de Girona.

Us adjunto els retalls.

El Ministeri de Cultura es diu SGAE

Sabino Méndez, guitarrista i compositor de reconeguts temes –que no vol pas dir bons–, com “Cadillac Solitario”, i una de les cares visibles de la junta que ha de refundar la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), afirma que quan hom parla del monopoli que té aquesta entitat, ho fa frívolament perquè la llei permet, a qui ho desitgi, crear una entitat de gestió col·lectiva de drets d’autor. I és veritat. El que no diu, però, pensant segurament que la resta de mortals som una colla d’ineptes que desconeixem el tema, és que, per sortir a la llum, aquestes noves entitats de gestió necessiten l’autorització del Ministeri de Cultura. I el que tampoc esmenta és que, per desgràcia, en aquest país mana més, perquè te més poder, l’entitat de gestió de drets de la qual estem parlant que no el mateix Ministeri. Tenint en compte això, quin és el govern que gosa autoritzar la creació d’una nova entitat de gestió de drets que  pugui  suposar una competència directa a l’SGAE?

Imagineu-vos una situació que no té perquè ser real però que ens farà rumiar: El govern treu a subhasta una emissió de lletres, bons o obligacions de l’estat emesos pel Tesoro Público i necessita que alguna entitat solvent se n'adjudiqui un bon paquet. Tot seguit, algun responsable del Ministeri parla amb qui hagi de parlar de l’SGAE. I aquesta entitat, que si quelcom li sobra a part de poca vergonya són diners, l'adquireix. Com us penseu que el govern tornarà el favor? Molt fàcil, oi? No autoritzant cap altra entitat de gestió, per exemple?