dimecres, 13 de novembre de 2013

Responsabilitat o aprofitament social empresarial?

Com alguns de vosaltres ja deveu saber –perquè ho vaig escampant a tort i a dret–, fa poc vaig iniciar els meus estudis de màrqueting i ITM a la UOC. És una sort poder gaudir de l'oportunitat de compaginar la feina amb una tasca com aquesta i que, a més, aquelles persones qui resulten agreujades ja que els restem temps –va per tu Rocío–, et donin suport perquè son conscients que per a mi aquests estudis són importants.

Una de les coses que més em fa fruir és l'assimilació de nous conceptes i la possibilitat discutir-los i debatre'ls amb aquell punt de provocació que, segons aquells qui em coneixen bé, tant em caracteritza.

Fa pocs dies, els apunts de l'assignatura "Introducció a l'empresa" ens avocaven al concepte de responsabilitat social corporativa o empresarial. Un concepte que, sense cap mena de dubte, està de moda i que, la pressió a la què estan sotmeses les empreses perquè la incloguin dins la seva missió, augmenta exponencialment.

Tenim unes administracions que recomanen i aconsellen, –tal com van fer amb l’emprenedoria i destacant-ne els beneficis econòmics–, que la responsabilitat social es fusioni dins el moll de l’os de totes les empreses: petites, grans i mitjanes. I no ens ha d’estranyar. Quan les polítiques econòmiques han fallat estrepitosament, fins al punt que ens han dut a una greu crisi, aquestes mateixes administracions han implorat, per no dir imposat, l’emprenedoria com a resultat a bona part dels problemes. O sigui, que han buscat una solució externa a les atribucions que els pertoquen per resoldre allò que, ells mateixos –això sí, amb el suport d'una societat híper capitalista que, en bona mesura, ara no vol reconèixer la seva part de culpa–, no han sigut capaços de controlar. Ara, desgraciadament, cada dia descobreixes més emprenedors que, amb la finalitat de dur a terme llurs projectes i empesos per aquesta moda emprenedora, han davallat pel precipici i fins hi tot han perdut els pocs estalvis dels que disposaven i la capitalització d’un atur que els havia d’assegurar cert grau de tranquil·litat durant un temps. Així, doncs, si aquesta vegada les administracions es proposen que les empreses siguin responsables socialment –tinguin o no com a finalitat aportar solucions a una altra crisi, aquest cop social i derivada de l’econòmica–, així serà i, senyores i senyors, la maquinària propagandista, encarada a aquesta responsabilitat, ja està en marxa. Això farà que els pocs grups socials que no estiguin convençuts dels avantatges socials, ambientals i econòmics que comporta que les empreses siguin socialment responsables, que no negaré que hi siguin, acabaran percebent tants imputs en favor d’aquesta que tota la societat, absolutament, estarà convençuda de les seves excelses virtuts i, quan això ocorri, la voluntarietat de què tothom parla a l’hora d’aplicar la responsabilitat social passarà a ser una obligatorietat, perquè, contràriament, aquelles empreses que siguin prou rebels com per no tenir-la en compte es veuran marginades; en primer lloc, per les administracions, i en segon lloc, per la societat, cosa que representarà una pèrdua de beneficis que fàcilment les pot fer desaparèixer.

Fins aquí, segurament molts pensareu que estic fent apologia sobre la no responsabilitat social d’unes empreses que es deuen a la societat perquè viuen o sobreviuen gracies a aquesta i que, com a conseqüència, han de ser-ne socialment responsables. Però jo em pregunto: no comporta prou responsabilitat social el pagament d’un 35% d’impostos sobre els beneficis? No repercuteixen aquests diners a la societat? No deu ser que les administracions són incapaces de trobar respostes a la greu crisi social i que, una altra vegada, busquen solucions fora de les seves responsabilitats?

Finalment, i per anar acabant, el que més gràcia em fa és el nom: Responsabilitat Social Corporativa o Empresarial. A veure, anem a pams i intentem exposar alguns exemples a la vegada que us animo a escollir la opció que considereu certa.

Exemple 1:
a) Una empresa contracta uns presos per a realitzar tasques productives amb la finalitat d’ajudar-los a reincorporar-se a la societat i buscar-los una sortida laboral un cop ho aconsegueixin.

b) Una empresa contracta uns presos perquè s’estalvia costos en el procés productiu respecte si contracta treballadors habituals i obté, d’aquesta manera, un avantatge competitiu en el mercat.

Exemple 2:
a) Una empresa contracta tres persones minusvàlides perquè pensa que, d’aquesta manera, ajuda al seu desenvolupament i a la seva independència dins la societat.

b) Una empresa contracta tres persones minusvàlides perquè la feina que s’ha de desenvolupar la poden dur a terme perfectament i, a més, obtindrà certs avantatges fiscals que l’ajudaran a maximitzar el benefici.

Exemple 3:
a) Una empresa, que constantment aboca residus al mar es dedica a pagar la reforestació de zones cremades perquè al seu gerent se li encongeix el cor quan veu l’efecte devastador del foc.

b) Una empresa que constantment aboca residus al mar es dedica a pagar la reforestació de zones cremades perquè el seu director de màrqueting pensa que, mentre la gent sigui conscient que reforesten boscos, no veuran que per un altra banda  contaminen.

Exemple 4:
a) Una central nuclear es dedica a patrocinar les festes del poble on està situada perquè el seu gerent és un català de la ceba i li interessa promocionar la cultura popular catalana.

b) Una central nuclear es dedica a patrocinar les festes del poble on està situada perquè el seu gerent veu que així manté unes quantes boques callades i li importa un rave la cultura catalana.

I doncs, perquè cony en diguem Responsabilitat Social Empresarial o Corporativa a quelcom que el 99% aplica per obtenir un millor rendiment? No seria més escaient dir-ne Aprofitament Social Corporatiu? O, si no voleu ser provocadors, màrqueting pur i dur?

dijous, 25 de juliol de 2013

L'autoestima d'un país


Avui l'orquestra ha volgut dedicar el concert a la memòria de les persones mortes en el malaurat accident ferroviari. Aquest acte, fet des del respecte més profund i amb la voluntat de ser una mostra més de solidaritat amb les famílies, en prou feines ha arrancat un tímid aplaudiment per part de públic. No com a reconeixement a l'orquestra per pensar-hi, sinó per aquestes famílies que, avui més que mai, necessiten el suport de tots. Això em fa pensar que encara ens queda molt camí per recórrer. No podem tenir autoestima com a país si no som capaços de mostrar el millor de nosaltres envers aquells que ho necessiten. I sense autoestima, no podem ser un país. Això si, quan toquin la El Cant de la Senyera tots drets, els punys enlaire i cridant "Visca Catalunya. Lliure!!!" 

Em dol, i molt.

diumenge, 31 de març de 2013

Sentiments contradictoris

Girona, 30 de març de 2013. Des de la meva oficina, on estic estudiant, sento la música interpretada per una banda de Castelló de la Plana. Quina alegria! El balcó del meu despatx, situat en un dels edificis de la plaça de la Independència de Girona, escenari improvisat d’aquest tast musical, em serveix per convertir-me en un espectador privilegiat d'un repertori exquisit que em motiva a pensar que queden residus de bona música en el nostre món inculte. Un presentador anuncia l’última obra de l’actuació: La Saeta. Una bona tria tractant-se de la Setmana Santa. Amb els primers acords, el cor em comença a bategar més ràpidament del que sol ser habitual, se’m posa la pell de gallina i, a mesura que avança la interpretació, m’embriaga una emoció que em provoca un nus a la gola i la inevitable brillantor i humitejament d'ulls. Excepcional, diví, extraordinari, sublim! El públic aplaudint; correcte. Però sense gaire evidència de compartir els meus profunds sentiments. Jo segueixo amb els ulls plorosos; tanco la porta del balcó; em disposo a seguir amb l’estudi. Però l’astut i, afegiria, inoportú presentador, té una petició personal. Gairebé corrents surto una altra vegada al balcó, mig m’entrebanco pel nerviosisme i veig que el mestre de cerimònies pren protagonisme, s’infla, es creu algú important, com si el que es disposa a fer signifiqués una gran gesta. Sap que la seva petició serà del gaudi del públic i, amb el pit enfora, la panxa escanyada, espatlles enrere i pas ferm i orgullós pel seu gran atreviment, li transmet la seva petició a l’altre mestre, el director: 

- “PAQUITO EL CHOCOLATERO!”, li diu amb to elevat perquè ho senti l’audiència. 

Ara sí! La cara del públic sofreix una metamorfosi, se’ls obren els ulls de bat a bat, el cul se’ls aixeca de la cadira pel nerviosisme, les mans no deixen d’aplaudir, els envaeix una gran emoció... A mi, se’m dissipa el nus de la gola, se m’assequen els ulls i, perdoneu l’expressió, em cauen els collons per terra. M’impregna una estranya i exasperant sensació que em diu que les romanalles de bona música quedaran només per al meu goig i el d’uns pocs escollits i benaventurats. 

dilluns, 11 de març de 2013

Expectatives de decapitacions

Durant el transcurs de la primera meitat dels anys 50, en plena guerra freda, Joseph McCarthy va imposar el que avui dia coneixem com la caça de bruixes. Consistia en un pla perfectament dissenyat que pretenia eliminar qualsevol indici de pensament comunista que, per insignificant que fos, posés en perill les idees capitalistes del govern que representava. Amb aquesta finalitat es va perseguir, jutjar i castigar tota persona afí al règim socialista o crítica amb l’estat, aplicant mesures dictatorials que posaren en perill el sentit democràtic de la política dels Estats Units. 

Malauradament, la història està farcida de casos semblats on qualsevol oposició a les idees governamentals, desencadena una maquinària al servei de l’estat que, juntament amb la incisiva activitat propagandística dels respectius governs, aniquilen la possibilitat d’un pensament lliure i, per tant, de contraposar les idees provocant un debat ric i plural que aporti solucions a les diferències ideològiques dels éssers humans. 


La dimissió forçada del fiscal superior de Catalunya, el senyor Martín Rodríguez-Sol, causada per unes més que mesurades paraules en les que feia esment, després de dir que s’ha de complir estrictament les lleis, sobre la idoneïtat de consultar la ciutadania catalana en relació al dret a decidir, no és res més que l’exemplificació d’aquests fets històrics. 

Si des d’Espanya s’entossudeixen a seguir per aquest camí, per tal d’impedir la consulta sobiranista, aviat ens trobarem instaurats en un estat totalitari més propi de l’antic règim, amb la unificació dels tres poders –l’executiu, el legislatiu i el judicial–, concentrats, en aquest cas, en mans d’aquells qui practiquen una política hereditària del règim franquista. Si aquest és el seu propòsit, caldria que recordessin com va acabar Lluís XVI, rei de França, i tots aquells qui el recolzaven, després que la societat del segle XVIII, per més castigada, atemorida i dòcil que es mostrés, aconseguís capgirar la situació a través de les diferents revolucions. 

dimecres, 27 de febrer de 2013

Serguerat planetària


Fa aproximadament uns seixanta-cinc milions d’anys, els dinosaures van desaparèixer de la Terra. Hi ha moltes teories que analitzen el perquè d’aquest fet innegable, però la que pren més força dins la comunitat científica és la hipòtesi d’Álvarez (Luis Álvarez, pare, i Walter Álvarez, fill), que, resumidament, explica que la col·lisió d’un gran meteorit va desencadenar una sèrie de fets que acabaren amb la majoria de formes de vida del planeta Terra.

Segurament, les poques probabilitats que un fet com aquest es repeteixi, juntament amb la dificultat de trobar referències d'un fenomen ocorregut fa tant de temps, provoca que hom no pensi en la necessitat d’invertir en la seguretat del planeta davant de possibles accidents provocats per meteorits o altres objectes, com el que el passat 15 de febrer va explotar a la vertical dels Urals, a Rússia, i que, poc després, va topar amb la Terra provocant una ona expansiva equivalent a 500 kilotones de TNT, unes 30 vegades l’energia alliberada per la bomba atòmica d’Hiroshima, amb el resultat d’un miler de ferits. Em poso les mans al cap només de pensar què podria haver passat si en lloc d’haver mesurat 17 metres d’amplada, aquesta hagués sigut de 50, 150, 200 metres o un kilòmetre.

Tot plegat demostra la vulnerabilitat a la qual estem sotmesos dins un univers que desconeixem totalment. Potser seria hora que ens preguéssim seriosament aquests fets i no només penséssim en possibles inversions en seguretat planetària el dia que, malauradament, el mal ens toqui de prop. Llavors, potser, ja serà extremadament tard.

divendres, 15 de febrer de 2013

Corrupció ideològica

Si partim del punt de vista que els polítics no tenen l’objectiu de servir el poble, sinó que aquest existeix per servir-los, és normal que cada vegada que un partit accedeix al poder faci els reajustaments oportuns per acostar la societat a la seva ideologia. Si ho aconsegueixen, això els donarà més opcions de sortir escollits de nou en futurs comicis i, per tant, de seguir influint en el pensament de la gran massa social.
Així doncs, ens trobem davant d’una manifesta voluntat per part dels dirigents de modelar la societat, i, en aquest sentit, és normal que els governants facin especial incís en els més petits, en els adolescents i en els universitaris, a l’hora d’intentar inculcar-los la seva orientació política: no només es troben immersos en un procés d’assimilació natural de conceptes –segurament el més important de la seva vida– que facilitarà la ràpida absorció de la propaganda llençada pels partits a través de les contínues transformacions curriculars, sinó que, així, els dirigents polítics s’asseguren un corrent de pensament que perdurarà durant molts anys. En resum, que lluny de motivar les persones perquè, en el transcurs de les seves vides, desenvolupin un pensament propi que pugui ser contrastat amb el de la resta i crear així una societat millor i més plural, els polítics s’entossudeixen a adoctrinar-la. M’esgarrifo quan penso que això ja passava en l’antic règim, molt abans que els il·lustrats defensessin la raó com la capacitat essencial que té l’ésser humà per fer evolucionar la humanitat. 

La solució, des del meu humil punt de vista, consistiria a crear un consell de persones vinculades al món educatiu (professors, estudiants, gestors, etc.) que, amb independència de la política i amb resolucions vinculants, establissin les línies mestres del full de ruta de l’educació al nostre país, les avaluessin i les adaptessin, quan calgués, a les noves realitats i necessitats de la societat, per aconseguir, d’aquesta manera, desvincular aquestes decisions de la política i evitar el corrompiment ideològic a què ens sotmeten cada quatre o cada vuit anys. 

dimarts, 12 de febrer de 2013

El respecte com a punt de partida

Hom no neix culte. La cultura s’adquireix amb el pas del temps, i gràcies, en bona part, a les nostres possibilitats, ja siguin de caire intel·lectual, que en comportaran una assimilació més o menys ràpida, o de qualsevol altre caire: social, cultural o econòmic. Aquests aspectes són els que marcaran, a mesura que transcorrin els anys, el nostre nivell cultural.

La ràdio és un mitjà de comunicació que precisa d’un emissor i d’un receptor per adquirir un sentit complet; i és el nombre d’oients, l’audiència, el que marcarà el prestigi i reconeixement d’aquesta.


Per tot plegat, no entenc com el senyor Jordi Basté, conductor d'El Món a RAC1, un dels programes de ràdio més escoltats del país, potser el que més, permet que, setmanalment, el senyor Quim Monzó es mofi d’aquells oients que manifesten obertament les seves opinions, carregant-se el feedback que dóna vida a l’emissora de ràdio que representa. La manca de respecte i l’escarni al qual són sotmesos aquests oients que, pel motiu que sigui, no tenen el nivell cultural que l’esmentat col·laborador els pressuposa, és indigna d’una persona a qui presenten a la societat com un intel·lectual i d’una ràdio que pretén ser referència al nostre país. Estic segur que aquest personatge, al qual molts dels oients menyspreats per ell segurament li reconeixen un gran prestigi com a escriptor i columnista, és prou intel·ligent per obtenir recursos humorístics i crítics que distreguin els oients sense necessitat de fer befa d’aquells qui, amb bona voluntat, ajuden a fer més gran l’emissora, encara que, algunes vegades, sigui a través de la crítica. D’altra banda, si no es recondueix aquesta situació, recomanaria a la direcció de la ràdio la contractació de l’escriptor en qüestió per mofar-se, també, de la infinitat d’errades lingüístiques que cometen la majoria de col·laboradors i tertulians d’aquest i altres programes.

De la mateixa manera que hom no escull tenir una malaltia que no li permet llegir o parlar amb la destresa i la solera que suposaríem a un col·laborador d’una emissora de ràdio, plagui o no, la majoria de vegades hom tampoc escull les oportunitats de formar-se. Per tant, no es pot pretendre que totes les persones s’expressin amb la correcció que delectaria al senyor Quim Monzó i, encara menys, es pot acceptar que les escarneixi.

diumenge, 13 de gener de 2013

"Vinguen quan vulguen"

El Delta de l’Ebre és una zona molt característica dins el territori català pel que fa a la seva fauna, la seva urbanització, la personalitat dels ciutadans que l’habiten i els seus recursos naturals que, inevitablement, afecten a la principal activitat econòmica d’aquest espai natural tan important pel país. Aquesta regió, anomenada despectivament la quinta província, existeix, en tots els sentits, gracies al riu Ebre. 

El Delta de l’Ebre es formà, i parlo en passat perquè aquest fet ja no succeeix, gracies els sediments que el riu ha arrossegat i ha dipositat amb el temps a la seva desembocadura. D’aquesta manera, el riu, amb els anys, ha guanyat la seva guerra particular contra el mar creant una terra on els habitants de la zona han aprofitat per assentar-hi la principal activitat econòmica del territori que ens ocupa. “Lo riu”, com l’anomenen ells, és la font de vida que ha permès cultivar els conreus d’arròs que alimenten la majoria de boques, i és al voltant del riu que s’assenta la població, de forma urbanísticament desorganitzada i reprovable, però amb l’orgull d’haver construït quelcom amb molt d’esforç i sense cap de les ajudes de les que si han gaudit altres contrades del territori català. 

El delta ha sigut històricament una zona oblidada –m’atreviria a dir que, fins no fa massa, menystinguda– i això ha forjat un caràcter especial en els seus habitants que, mentre li volti pel cap la idea d’un transvasament a algun polític, veuen amenaçada la seva existència. 

Un transvasament significaria una reducció del cabal i, a conseqüència d’això, una reducció dels sediments –iniciada fa temps per culpa de les diferents preses ubicades en ell– que el riu condueix i que mantenen l’estructura actual del delta. Si no fos així, el mar començaria a remuntar la batalla de que parlava anteriorment, provocant la desaparició d’aquest domini, d’una de les zones avícoles i naturals més importants del país, d’una economia primària i gairebé de subsistència, d’un estil de vida i, finalment, d’una població que, tot i ser orgullosos com ningú i cap quadrats com els que més, quan t’obren les portes o fan de bat a bat.

Nota: El títol d'aquest article està inspirat en el disc "Vinguen quan vulguen" de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.

dissabte, 5 de gener de 2013

Un orgasme de pampallugues

Dilluns passat, 31 de desembre, en Xavier Pastor, director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, publicava en el Diari de Girona un article d’opinió on defensava que la felicitat no és permanent i que, contràriament al que hom pot pensar, no s’aconsegueix mitjançant la resolució de grans qüestions de caràcter filosòfic o espiritual, que també, sinó que es troba en la capacitat de resoldre satisfactòriament aquells esdeveniments més quotidians. Coincideixo amb l’autor i amb aquest raonament, fundat en el fet que aquests petits moments de felicitat –o pampallugues de felicitat, com els anomena l’autor de l’article– ens faran aquesta més duradora. No obstant això, la meva reflexió va més enllà i discrepo de la necessitat de resoldre satisfactòriament aquests conflictes o reptes més habituals per assolir aquests instants de felicitat. 

No totes les persones tenim les mateixes oportunitats –en un sentit personal, social, laboral o econòmic– per intentar resoldre un infortuni o un repte. No obstant això hem de tenir la valentia d’intentar-ho prescindint de quina sigui la nostra posició. Per mi, aquest intent, amb independència del resultat, aquesta valentia d’afrontar problemes i nous desafiaments essent conscient que podem fracassar, és el que ens ha de reportar la felicitat. De fet, no intentar-ho seria el malencert més absolut. 

Jo mateix intento posar en pràctica aquesta missiva. Amb quaranta-un anys he decidit emprendre un nou objectiu que, entenc, ha de millorar la meva vida en tots els aspectes. Serà llarg i molt complicat d’assolir-lo, però només l’intent i la il·lusió de portar-ho a terme em fa ser molt més feliç. Això sí, en cas d’aconseguir-ho, que no en dubto, les pampallugues seran orgàstiques.