diumenge, 31 de març del 2013

Sentiments contradictoris

Girona, 30 de març de 2013. Des de la meva oficina, on estic estudiant, sento la música interpretada per una banda de Castelló de la Plana. Quina alegria! El balcó del meu despatx, situat en un dels edificis de la plaça de la Independència de Girona, escenari improvisat d’aquest tast musical, em serveix per convertir-me en un espectador privilegiat d'un repertori exquisit que em motiva a pensar que queden residus de bona música en el nostre món inculte. Un presentador anuncia l’última obra de l’actuació: La Saeta. Una bona tria tractant-se de la Setmana Santa. Amb els primers acords, el cor em comença a bategar més ràpidament del que sol ser habitual, se’m posa la pell de gallina i, a mesura que avança la interpretació, m’embriaga una emoció que em provoca un nus a la gola i la inevitable brillantor i humitejament d'ulls. Excepcional, diví, extraordinari, sublim! El públic aplaudint; correcte. Però sense gaire evidència de compartir els meus profunds sentiments. Jo segueixo amb els ulls plorosos; tanco la porta del balcó; em disposo a seguir amb l’estudi. Però l’astut i, afegiria, inoportú presentador, té una petició personal. Gairebé corrents surto una altra vegada al balcó, mig m’entrebanco pel nerviosisme i veig que el mestre de cerimònies pren protagonisme, s’infla, es creu algú important, com si el que es disposa a fer signifiqués una gran gesta. Sap que la seva petició serà del gaudi del públic i, amb el pit enfora, la panxa escanyada, espatlles enrere i pas ferm i orgullós pel seu gran atreviment, li transmet la seva petició a l’altre mestre, el director: 

- “PAQUITO EL CHOCOLATERO!”, li diu amb to elevat perquè ho senti l’audiència. 

Ara sí! La cara del públic sofreix una metamorfosi, se’ls obren els ulls de bat a bat, el cul se’ls aixeca de la cadira pel nerviosisme, les mans no deixen d’aplaudir, els envaeix una gran emoció... A mi, se’m dissipa el nus de la gola, se m’assequen els ulls i, perdoneu l’expressió, em cauen els collons per terra. M’impregna una estranya i exasperant sensació que em diu que les romanalles de bona música quedaran només per al meu goig i el d’uns pocs escollits i benaventurats. 

dilluns, 11 de març del 2013

Expectatives de decapitacions

Durant el transcurs de la primera meitat dels anys 50, en plena guerra freda, Joseph McCarthy va imposar el que avui dia coneixem com la caça de bruixes. Consistia en un pla perfectament dissenyat que pretenia eliminar qualsevol indici de pensament comunista que, per insignificant que fos, posés en perill les idees capitalistes del govern que representava. Amb aquesta finalitat es va perseguir, jutjar i castigar tota persona afí al règim socialista o crítica amb l’estat, aplicant mesures dictatorials que posaren en perill el sentit democràtic de la política dels Estats Units. 

Malauradament, la història està farcida de casos semblats on qualsevol oposició a les idees governamentals, desencadena una maquinària al servei de l’estat que, juntament amb la incisiva activitat propagandística dels respectius governs, aniquilen la possibilitat d’un pensament lliure i, per tant, de contraposar les idees provocant un debat ric i plural que aporti solucions a les diferències ideològiques dels éssers humans. 


La dimissió forçada del fiscal superior de Catalunya, el senyor Martín Rodríguez-Sol, causada per unes més que mesurades paraules en les que feia esment, després de dir que s’ha de complir estrictament les lleis, sobre la idoneïtat de consultar la ciutadania catalana en relació al dret a decidir, no és res més que l’exemplificació d’aquests fets històrics. 

Si des d’Espanya s’entossudeixen a seguir per aquest camí, per tal d’impedir la consulta sobiranista, aviat ens trobarem instaurats en un estat totalitari més propi de l’antic règim, amb la unificació dels tres poders –l’executiu, el legislatiu i el judicial–, concentrats, en aquest cas, en mans d’aquells qui practiquen una política hereditària del règim franquista. Si aquest és el seu propòsit, caldria que recordessin com va acabar Lluís XVI, rei de França, i tots aquells qui el recolzaven, després que la societat del segle XVIII, per més castigada, atemorida i dòcil que es mostrés, aconseguís capgirar la situació a través de les diferents revolucions.