Avui l'orquestra ha volgut dedicar el concert a la memòria de les persones mortes en el malaurat accident ferroviari. Aquest acte, fet des del respecte més profund i amb la voluntat de ser una mostra més de solidaritat amb les famílies, en prou feines ha arrancat un tímid aplaudiment per part de públic. No com a reconeixement a l'orquestra per pensar-hi, sinó per aquestes famílies que, avui més que mai, necessiten el suport de tots. Això em fa pensar que encara ens queda molt camí per recórrer. No podem tenir autoestima com a país si no som capaços de mostrar el millor de nosaltres envers aquells que ho necessiten. I sense autoestima, no podem ser un país. Això si, quan toquin la El Cant de la Senyera tots drets, els punys enlaire i cridant "Visca Catalunya. Lliure!!!"
Em dol, i molt.