Corrupció ideològica

Si partim del punt de vista que els polítics no tenen l’objectiu de servir el poble, sinó que aquest existeix per servir-los, és normal que cada vegada que un partit accedeix al poder faci els reajustaments oportuns per acostar la societat a la seva ideologia. Si ho aconsegueixen, això els donarà més opcions de sortir escollits de nou en futurs comicis i, per tant, de seguir influint en el pensament de la gran massa social.

Així doncs, ens trobem davant d’una manifesta voluntat per part dels dirigents de modelar la societat, i, en aquest sentit, és normal que els governants facin especial incís en els més petits, en els adolescents i en els universitaris, a l’hora d’intentar inculcar-los la seva orientació política: no només es troben immersos en un procés d’assimilació natural de conceptes –segurament el més important de la seva vida– que facilitarà la ràpida absorció de la propaganda llençada pels partits a través de les contínues transformacions curriculars, sinó que, així, els dirigents polítics s’asseguren un corrent de pensament que perdurarà durant molts anys. En resum, que lluny de motivar les persones perquè, en el transcurs de les seves vides, desenvolupin un pensament propi que pugui ser contrastat amb el de la resta i crear així una societat millor i més plural, els polítics s’entossudeixen a adoctrinar-la. M’esgarrifo quan penso que això ja passava en l’antic règim, molt abans que els il·lustrats defensessin la raó com la capacitat essencial que té l’ésser humà per fer evolucionar la humanitat. 

La solució, des del meu humil punt de vista, consistiria a crear un consell de persones vinculades al món educatiu (professors, estudiants, gestors, etc.) que, amb independència de la política i amb resolucions vinculants, establissin les línies mestres del full de ruta de l’educació al nostre país, les avaluessin i les adaptessin, quan calgués, a les noves realitats i necessitats de la societat, per aconseguir, d’aquesta manera, desvincular aquestes decisions de la política i evitar el corrompiment ideològic a què ens sotmeten cada quatre o cada vuit anys. 

El respecte com a punt de partida

Hom no neix culte. La cultura s’adquireix amb el pas del temps, i gràcies, en bona part, a les nostres possibilitats, ja siguin de caire intel·lectual, que en comportaran una assimilació més o menys ràpida, o de qualsevol altre caire: social, cultural o econòmic. Aquests aspectes són els que marcaran, a mesura que transcorrin els anys, el nostre nivell cultural.

La ràdio és un mitjà de comunicació que precisa d’un emissor i d’un receptor per adquirir un sentit complet; i és el nombre d’oients, l’audiència, el que marcarà el prestigi i reconeixement d’aquesta.

Per tot plegat, no entenc com el senyor Jordi Basté, conductor d'El Món a RAC1, un dels programes de ràdio més escoltats del país, potser el que més, permet que, setmanalment, el senyor Quim Monzó es mofi d’aquells oients que manifesten obertament les seves opinions, carregant-se el feedback que dóna vida a l’emissora de ràdio que representa. La manca de respecte i l’escarni al qual són sotmesos aquests oients que, pel motiu que sigui, no tenen el nivell cultural que l’esmentat col·laborador els pressuposa, és indigna d’una persona a qui presenten a la societat com un intel·lectual i d’una ràdio que pretén ser referència al nostre país. Estic segur que aquest personatge, al qual molts dels oients menyspreats per ell segurament li reconeixen un gran prestigi com a escriptor i columnista, és prou intel·ligent per obtenir recursos humorístics i crítics que distreguin els oients sense necessitat de fer befa d’aquells qui, amb bona voluntat, ajuden a fer més gran l’emissora, encara que, algunes vegades, sigui a través de la crítica. D’altra banda, si no es recondueix aquesta situació, recomanaria a la direcció de la ràdio la contractació de l’escriptor en qüestió per mofar-se, també, de la infinitat d’errades lingüístiques que cometen la majoria de col·laboradors i tertulians d’aquest i altres programes.

De la mateixa manera que hom no escull tenir una malaltia que no li permet llegir o parlar amb la destresa i la solera que suposaríem a un col·laborador d’una emissora de ràdio, plagui o no, la majoria de vegades hom tampoc escull les oportunitats de formar-se. Per tant, no es pot pretendre que totes les persones s’expressin amb la correcció que delectaria al senyor Quim Monzó i, encara menys, es pot acceptar que les escarneixi.

"Vinguen quan vulguen"

El Delta de l’Ebre és una zona molt característica dins el territori català pel que fa a la seva fauna, la seva urbanització, la personalitat dels ciutadans que l’habiten i els seus recursos naturals que, inevitablement, afecten a la principal activitat econòmica d’aquest espai natural tan important pel país. Aquesta regió, anomenada despectivament la quinta província, existeix, en tots els sentits, gracies al riu Ebre. 

El Delta de l’Ebre es formà, i parlo en passat perquè aquest fet ja no succeeix, gracies els sediments que el riu ha arrossegat i ha dipositat amb el temps a la seva desembocadura. D’aquesta manera, el riu, amb els anys, ha guanyat la seva guerra particular contra el mar creant una terra on els habitants de la zona han aprofitat per assentar-hi la principal activitat econòmica del territori que ens ocupa. “Lo riu”, com l’anomenen ells, és la font de vida que ha permès cultivar els conreus d’arròs que alimenten la majoria de boques, i és al voltant del riu que s’assenta la població, de forma urbanísticament desorganitzada i reprovable, però amb l’orgull d’haver construït quelcom amb molt d’esforç i sense cap de les ajudes de les que si han gaudit altres contrades del territori català. 

El delta ha sigut històricament una zona oblidada –m’atreviria a dir que, fins no fa massa, menystinguda– i això ha forjat un caràcter especial en els seus habitants que, mentre li volti pel cap la idea d’un transvasament a algun polític, veuen amenaçada la seva existència. 

Un transvasament significaria una reducció del cabal i, a conseqüència d’això, una reducció dels sediments –iniciada fa temps per culpa de les diferents preses ubicades en ell– que el riu condueix i que mantenen l’estructura actual del delta. Si no fos així, el mar començaria a remuntar la batalla de que parlava anteriorment, provocant la desaparició d’aquest domini, d’una de les zones avícoles i naturals més importants del país, d’una economia primària i gairebé de subsistència, d’un estil de vida i, finalment, d’una població que, tot i ser orgullosos com ningú i cap quadrats com els que més, quan t’obren les portes o fan de bat a bat.

Nota: El títol d'aquest article està inspirat en el disc "Vinguen quan vulguen" de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Un orgasme de pampallugues

Dilluns passat, 31 de desembre, en Xavier Pastor, director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, publicava en el Diari de Girona un article d’opinió on defensava que la felicitat no és permanent i que, contràriament al que hom pot pensar, no s’aconsegueix mitjançant la resolució de grans qüestions de caràcter filosòfic o espiritual, que també, sinó que es troba en la capacitat de resoldre satisfactòriament aquells esdeveniments més quotidians. Coincideixo amb l’autor i amb aquest raonament, fundat en el fet que aquests petits moments de felicitat –o pampallugues de felicitat, com els anomena l’autor de l’article– ens faran aquesta més duradora. No obstant això, la meva reflexió va més enllà i discrepo de la necessitat de resoldre satisfactòriament aquests conflictes o reptes més habituals per assolir aquests instants de felicitat. 

No totes les persones tenim les mateixes oportunitats –en un sentit personal, social, laboral o econòmic– per intentar resoldre un infortuni o un repte. No obstant això hem de tenir la valentia d’intentar-ho prescindint de quina sigui la nostra posició. Per mi, aquest intent, amb independència del resultat, aquesta valentia d’afrontar problemes i nous desafiaments essent conscient que podem fracassar, és el que ens ha de reportar la felicitat. De fet, no intentar-ho seria el malencert més absolut. 

Jo mateix intento posar en pràctica aquesta missiva. Amb quaranta-un anys he decidit emprendre un nou objectiu que, entenc, ha de millorar la meva vida en tots els aspectes. Serà llarg i molt complicat d’assolir-lo, però només l’intent i la il·lusió de portar-ho a terme em fa ser molt més feliç. Això sí, en cas d’aconseguir-ho, que no en dubto, les pampallugues seran orgàstiques. 

Article de Xavier Pastor, Diari de Girona, 31 de desembre de 2012

Con la cabeza bajo el ala

Argentina tiene varios problemas pero, sin duda, hay dos que me preocupan considerablemente y creo que no pueden ser objeto de estudio por separado: las grandes diferencias entre clases sociales y el alto nivel de vandalismo.

A lo largo de la historia siempre han existido dos estamentos en la sociedad: los opresores y los oprimidos. En la edad media los primeros eran representados por la nobleza que controlaba la vida económica, política y social, y en el colofón mas alto estaba el Rey quien ejercía la autoridad de forma absoluta. La gracia divina era la que justificaba esta concentración de poder y el clero quien se encargaba de adoctrinar al pueblo, la parte oprimida. Con algunos matices, esta estructura se mantuvo hasta finales del antiguo régimen (s. XVII), cuando el movimiento ilustrado rompió con estos estamentos y embriagó la sociedad del momento con nuevas ideas basadas en la evolución del individuo, la separación de poderes (ejecutivo, legislativo y judicial) o la estructuración de la sociedad en clases sociales que permitiría a estas, en mayor o menor grado, participar de la vida económica, social y política. Se acababa así la tiranía de unos pocos en contra de la mayoría oprimida. 

Sin embargo estas ideas, introducidas en el estado liberal, no parecen haber arraigado en nuestra sociedad. Los estamentos absolutistas son ahora clases sociales dominantes, y los estamentos oprimidos son clases sociales dominadas. 

Estas diferencias sociales se hacen evidentísimas en Argentina. Un país casi autosuficiente gracias a la riqueza de sus recursos naturales que, sin embargo, observa atónito como una gran parte de la población vive en la más absoluta miseria. Argentina parecía haber dejado atrás la crisis del 2001, pero un simple paseo por su capital y la provincia de Buenos Aries es suficiente para observar este contraste. Ahora el problema, por culpa de políticas poco acertadas, avanza hacia un final incierto y se traslada a otras ciudades –algunas bastante ricas como el caso de Bariloche- y provincias del país donde los saqueos de supermercados ya se han cobrado cinco vidas. 

Llegados a este punto encontramos la relación entre pobreza extrema provocada por la diferencia entre las clases sociales y el aprovechamiento de la situación por parte de los delincuentes. Este es un escenario en la que el vandalismo se encuentra cómodo y aprovecha para ofrecer su peor cara. 

No voy a culpar a la Presidenta Cristina Fernández de Kirchner ya que creo que la situación obliga a una reflexión que va más allá de este gobierno. Seguramente toda la clase política del país es partícipe y responsable de este contexto. Pero no se entiende que ante una situación tan crítica como la que vive el país, y que desgraciadamente nos hace retroceder hasta el 2001, la Presidenta que más ha utilizado los medios de comunicación a través de mensajes de obligatoria difusión, ahora no aparezca ante estos para dar las explicaciones, o mejor aún, las soluciones pertinentes a este problema. 

Finalmente, un apunte. Si la salud de la Presidenta es la que no le permite presentarse ante la sociedad y dirigir a mi queridísimo país, mejor dejar paso a otras personas. No vaya a ser que Argentina se quede de nuevo sin liderazgo.

Visca Catalunya, i les seves tradicions!

Avui he rebut una felicitació de nadal curiosa. És un vídeo on l’estel que anuncia l’arribada del Messies es transforma en una estelada. Un missatge clarament independentista que no deixa de sorprendre si tenim en compte que la música de fons que l’acompanya és una nadala típica en anglès –i encara sort que no és en castellà–.

Ahir també vaig rebre una altra felicitació amb un contingut clarament sobiranista. En aquest cas era el Pare Noel el que apareixia tot cofoi amb una estelada entre les mans.

Em fa por que aquest sentiment independentista sigui només una moda passatgera com tantes altres. Ho dic perquè veig que la gent l’expressa molt alegrement i, en canvi, quan això mereix una atenció especial, s'obliden de tot allò que ens caracteritza com a cultura i com a país. I si no ho creieu així, digueu-me si no seria més lògic que per reivindicar la independència del nostre país ens aferréssim a les nostres tradicions, com són el caganer, el tió i els Reis de l'Orient, i no al Pare Noel. O que, per exemple, a l’hora d’escollir una nadala per acompanyar aquestes reivindicacions, furguéssim en el cançoner tradicional català en lloc d’utilitzar una nadala qualsevol cantada per algun crooner americà.

Una lliçó de matemàtiques

Diuen que les anàlisis polítiques es preferible fer-les quan ja han passat uns dies dels processos electorals, perquè el temps et dóna una perspectiva diferent a l’hora d’analitzar-ne la situació. Però, per més temps que passa, segueixo opinant exactament el mateix que l’endemà de les eleccions del 25 N. Tot i la contundent davallada del partit que en un principi encapçalava aquesta deriva independentista, la meva anàlisi va ser que el país, i sobretot el procés cap a la independència, sortia reforçat dels comicis.

Des del país veí, i també des d’uns sectors del nostre, ens han volgut fer creure que la pèrdua de vots de Convergència i Unió significava un retrocés de les aspiracions sobiranistes de molts ciutadans de Catalunya. Per sort, en aquest cas les matemàtiques no fallen: dos més dos són quatre i no hi entren ni opinions subjectives ni interpretacions, com sí que passa amb la constitució espanyola, a la qual molts s’aferren a l’hora de defensar els seus interessos i a la vegada rebatre els dels altres. Els resultats són els que són, i el parlament de Catalunya avui és molt més partidari d’un procés sobiranista que de mantenir-se en una Espanya federal de la qual molts s’emplenen la boca i gairebé ningú defensa, o millor dit, practica.

Hem de deixar enrere el sentit de frustració que molts varen sentir i expressar l’endemà de les eleccions perquè el panorama és inequívocament favorable a la independència. Oriol Junqueras es va cansar de repetir-ho durant la campanya electoral: “el millor que pot passar és que, l’endemà de les eleccions, el president de la Generalitat i el cap de l’oposició s’adrecin al món amb un únic missatge”. Ara només falta que es posin d’acord en això, el missatge. Al cap i a la fi, ningú va dir que seria un camí fàcil.

Nostàlgia d'un temps passat

Quan vaig començar en el negoci del món de l’espectacle, tot era molt diferent. Llavors, per les festes majors dels pobles i ciutats de Catalunya, es muntaven aquells típics envelats de llauna que retrunyien cada cop que el volum dels altaveus de les orquestres sobrepassava els nivells habituals. Mil pessetes, com a màxim, eren les que et donaven dret a poder gaudir de les orquestres i conjunts que hi actuaven. A vegades, fins i tot, podies fruir de dues orquestres que alternaven les actuacions amb dos passis cadascuna. Amb aquests diners, ingressats a la taquilla, les comissions de festes pagaven els artistes. Un cop dins, recordo perfectament com eren aquests envelats. Parquet de fusta, escenari de taulons, estructures de ferro i uns “palcos” amb sis cadires de fusta i una taula que els veïns del poble llogaven per poder gaudir, amb més calma que ningú (si no és que et tocaven els de davant dels altaveus), dels espectacles. Llavors, les mateixes comissions de festes aprofitaven aquests diners per pagar l’envelador. Tot plegat era bastant rudimentari però efectiu. Sobretot si tenim en compte que també hi havia una barra on se servien les begudes i que, amb els diners que s’hi ingressaven, feien que la festa encara donés prou benefici perquè la gent de les comissions de festes poguessin gaudir d’un bon sopar a l’any.

Tot plegat em provoca molta nostàlgia. Sobretot, el fet que els artistes se n’anessin de la població amb els diners a la butxaca. Vaja, ben igual que ara...

Probablement han canviat moltes coses de llavors ençà. Però crec que no m’equivoco si dic que hi ha dues raons principals que ens han portat a l’actual situació. En primer lloc, la desaparició del voluntarisme de totes les associacions de veïns, comissions de festes i altres col·lectius que, durant tot l’any i especialment durant el període de festa major, treballaven per assegurar-se els recursos econòmics que abans recordava; i, en segon lloc, un afany de populisme per part d’alguns polítics que van haver d’assumir obligatòriament l’organització de les festes majors i que, en època de bonança i amb ganes de guanyar-se fàcilment alguns vots, decidiren que els espectacles que s’esdevenien durant les festes majors fossin gratuïts.

Heus ací el resultat. 

Quin problema té la cultura al nostre país?

Avui, quan tornava amb el cotxe d’un centre comercial ple fins a dalt per culpa de, o gràcies a,  les rebaixes, a la ràdio (Via Lliure de RAC1) parlaven de l’increment de l’IVA del 8% al 21% en les entrades dels espectacles. Especifico en les entrades perquè els espectacles, si més no la majoria, ja tributen, encara, el 18%.

Conscients que això és un greuge per a la cultura del nostre país, la conductora del programa, la Marta Cailà, ha iniciat una ronda de trucades a gent d'aquest àmbit per conèixer la seva opinió. Fins on he pogut sentir, tots els personatges entrevistats (no entendré mai perquè quan es parla precisament de cultura sempre s’ha d’entrevistar el Sr. Gerard Quintana) han coincidit que aquesta pujada significarà el tancament de moltes empreses culturals del país per culpa d’uns augments de preus en les entrades que el públic, i més ara que estem en crisi, no podrà assumir.

Segurament que és veritat. Però també és veritat, i no ho he sentit dir a ningú, almenys durant l’estona que he pogut escoltar el programa, que el gran problema de la cultura en aquest país no és ni ha sigut mai el preu de les entrades. El gran problema és que la gent no valora la cultura. Si aquesta no és apreciada pel públic, aquest mai no pagarà per consumir-la, estigui gravada amb un 8%, un 10%, o un 21%. Molts dels que ara es queixen han estat vivint gràcies a les ajudes i les subvencions a produccions i programacions que els qui ens han governat fins al dia d’avui han donat a aquestes empreses que ara es planyen: si haguessin depès només del públic, faria temps que ja haurien desaparegut.

Si a tot això hi sumem que per culpa de la bonança econòmica molts ajuntaments varen decidir oferir gratuïtament la cultura al públic –sobretot en festes majors, que també formen part de la nostra cultura–, amb la intenció de guanyar fàcilment uns quants vots, ens trobarem en la situació actual. Tenim, doncs, un públic no culte –per no dir inculte, que sona massa fort–, que no aprecia la cultura i desacostumat a pagar per aquesta pel que ja he esmentat abans i, també, per culpa de les descàrregues il·legals de música i llibres. Ni que les entrades no tributessin IVA, el públic del nostre país no pagaria per la cultura.

Com sempre he defensat, la solució al problema cultural del nostre país passa per culturitzar el públic des de la infància, procurant que els nens i nenes del nostre país creixin en un ambient familiar i escolar culturalment ric i que per a aquests la cultura sigui una necessitat. Si ho aconseguim, estic segur que el debat serà ben diferent.

Articles relacionats:

http://elmeusac.blogspot.com.es/2011/12/invsersio-cultural-en-el-proces.html

Què s'ha de negociar?

Fa uns dies, en el telenotícies de TV3, anunciaven que la gendarmeria francesa havia aconseguit detenir dos presumptes membres de la branca militar d’ETA. L’endemà, aquest fet va motivar una conversa al programa Matins de TV3 en què es discutia sobre si el govern espanyol havia de negociar-ne el desmantellament amb aquesta banda terrorista.

Una negociació implica forçosament un benefici per a totes les parts que negocien. I la meva pregunta és: quins beneficis podrien aconseguir els terroristes? La resposta és molt senzilla. En primer lloc, el benefici personal (reducció de condemnes, acostament de presos, etcètera). I, en segon lloc, beneficis pel que fa al país (més autogovern, un millor règim fiscal o, fins i tot, la independència pel País Basc).

En el primer dels casos, quant a aquells beneficis d’índole personal, no sé fins a quin punt és just asseure’s a negociar res i no seria més convenient aplicar la dita de “qui la fa la paga”. El que sí que sé és que en una negociació per obtenir més beneficis  per al  país, el govern espanyol no pot cedir ni un mil·límetre, perquè si ho fes estaria acceptant que la pràctica del terrorisme és la millor eina per aconseguir una millora de Catalunya com a país.