L'autoestima d'un país

Avui l'orquestra ha volgut dedicar el concert a la memòria de les persones mortes en el malaurat accident ferroviari. Aquest acte, fet des del respecte més profund i amb la voluntat de ser una mostra més de solidaritat amb les famílies, en prou feines ha arrancat un tímid aplaudiment per part de públic. No com a reconeixement a l'orquestra per pensar-hi, sinó per aquestes famílies que, avui més que mai, necessiten el suport de tots. Això em fa pensar que encara ens queda molt camí per recórrer. No podem tenir autoestima com a país si no som capaços de mostrar el millor de nosaltres envers aquells que ho necessiten. I sense autoestima, no podem ser un país. Això si, quan toquin la El Cant de la Senyera tots drets, els punys enlaire i cridant "Visca Catalunya. Lliure!!!" 

Em dol, i molt.

Sentiments contradictoris

Girona, 30 de març de 2013. Des de la meva oficina, on estic estudiant, sento la música interpretada per una banda de Castelló de la Plana. Quina alegria! El balcó del meu despatx, situat en un dels edificis de la plaça de la Independència de Girona, escenari improvisat d’aquest tast musical, em serveix per convertir-me en un espectador privilegiat d'un repertori exquisit que em motiva a pensar que queden residus de bona música en el nostre món inculte. Un presentador anuncia l’última obra de l’actuació: La Saeta. Una bona tria tractant-se de la Setmana Santa. Amb els primers acords, el cor em comença a bategar més ràpidament del que sol ser habitual, se’m posa la pell de gallina i, a mesura que avança la interpretació, m’embriaga una emoció que em provoca un nus a la gola i la inevitable brillantor i humitejament d'ulls. Excepcional, diví, extraordinari, sublim! El públic aplaudint; correcte. Però sense gaire evidència de compartir els meus profunds sentiments. Jo segueixo amb els ulls plorosos; tanco la porta del balcó; em disposo a seguir amb l’estudi. Però l’astut i, afegiria, inoportú presentador, té una petició personal. Gairebé corrents surto una altra vegada al balcó, mig m’entrebanco pel nerviosisme i veig que el mestre de cerimònies pren protagonisme, s’infla, es creu algú important, com si el que es disposa a fer signifiqués una gran gesta. Sap que la seva petició serà del gaudi del públic i, amb el pit enfora, la panxa escanyada, espatlles enrere i pas ferm i orgullós pel seu gran atreviment, li transmet la seva petició a l’altre mestre, el director: 

- “PAQUITO EL CHOCOLATERO!”, li diu amb to elevat perquè ho senti l’audiència. 

Ara sí! La cara del públic sofreix una metamorfosi, se’ls obren els ulls de bat a bat, el cul se’ls aixeca de la cadira pel nerviosisme, les mans no deixen d’aplaudir, els envaeix una gran emoció... A mi, se’m dissipa el nus de la gola, se m’assequen els ulls i, perdoneu l’expressió, em cauen els collons per terra. M’impregna una estranya i exasperant sensació que em diu que les romanalles de bona música quedaran només per al meu goig i el d’uns pocs escollits i benaventurats. 

Virgen de Los Reyes (Sevilla) – La Saeta-Directo

Expectatives de decapitacions

Durant el transcurs de la primera meitat dels anys 50, en plena guerra freda, Joseph McCarthy va imposar el que avui dia coneixem com la caça de bruixes. Consistia en un pla perfectament dissenyat que pretenia eliminar qualsevol indici de pensament comunista que, per insignificant que fos, posés en perill les idees capitalistes del govern que representava. Amb aquesta finalitat es va perseguir, jutjar i castigar tota persona afí al règim socialista o crítica amb l’estat, aplicant mesures dictatorials que posaren en perill el sentit democràtic de la política dels Estats Units. 

Malauradament, la història està farcida de casos semblats on qualsevol oposició a les idees governamentals, desencadena una maquinària al servei de l’estat que, juntament amb la incisiva activitat propagandística dels respectius governs, aniquilen la possibilitat d’un pensament lliure i, per tant, de contraposar les idees provocant un debat ric i plural que aporti solucions a les diferències ideològiques dels éssers humans. 

La dimissió forçada del fiscal superior de Catalunya, el senyor Martín Rodríguez-Sol, causada per unes més que mesurades paraules en les que feia esment, després de dir que s’ha de complir estrictament les lleis, sobre la idoneïtat de consultar la ciutadania catalana en relació al dret a decidir, no és res més que l’exemplificació d’aquests fets històrics. 

Si des d’Espanya s’entossudeixen a seguir per aquest camí, per tal d’impedir la consulta sobiranista, aviat ens trobarem instaurats en un estat totalitari més propi de l’antic règim, amb la unificació dels tres poders –l’executiu, el legislatiu i el judicial–, concentrats, en aquest cas, en mans d’aquells qui practiquen una política hereditària del règim franquista. Si aquest és el seu propòsit, caldria que recordessin com va acabar Lluís XVI, rei de França, i tots aquells qui el recolzaven, després que la societat del segle XVIII, per més castigada, atemorida i dòcil que es mostrés, aconseguís capgirar la situació a través de les diferents revolucions. 

Serguerat planetària

Fa aproximadament uns seixanta-cinc milions d’anys, els dinosaures van desaparèixer de la Terra. Hi ha moltes teories que analitzen el perquè d’aquest fet innegable, però la que pren més força dins la comunitat científica és la hipòtesi d’Álvarez (Luis Álvarez, pare, i Walter Álvarez, fill), que, resumidament, explica que la col·lisió d’un gran meteorit va desencadenar una sèrie de fets que acabaren amb la majoria de formes de vida del planeta Terra.

Segurament, les poques probabilitats que un fet com aquest es repeteixi, juntament amb la dificultat de trobar referències d'un fenomen ocorregut fa tant de temps, provoca que hom no pensi en la necessitat d’invertir en la seguretat del planeta davant de possibles accidents provocats per meteorits o altres objectes, com el que el passat 15 de febrer va explotar a la vertical dels Urals, a Rússia, i que, poc després, va topar amb la Terra provocant una ona expansiva equivalent a 500 kilotones de TNT, unes 30 vegades l’energia alliberada per la bomba atòmica d’Hiroshima, amb el resultat d’un miler de ferits. Em poso les mans al cap només de pensar què podria haver passat si en lloc d’haver mesurat 17 metres d’amplada, aquesta hagués sigut de 50, 150, 200 metres o un kilòmetre.

Tot plegat demostra la vulnerabilitat a la qual estem sotmesos dins un univers que desconeixem totalment. Potser seria hora que ens preguéssim seriosament aquests fets i no només penséssim en possibles inversions en seguretat planetària el dia que, malauradament, el mal ens toqui de prop. Llavors, potser, ja serà extremadament tard.

Corrupció ideològica

Si partim del punt de vista que els polítics no tenen l’objectiu de servir el poble, sinó que aquest existeix per servir-los, és normal que cada vegada que un partit accedeix al poder faci els reajustaments oportuns per acostar la societat a la seva ideologia. Si ho aconsegueixen, això els donarà més opcions de sortir escollits de nou en futurs comicis i, per tant, de seguir influint en el pensament de la gran massa social.

Així doncs, ens trobem davant d’una manifesta voluntat per part dels dirigents de modelar la societat, i, en aquest sentit, és normal que els governants facin especial incís en els més petits, en els adolescents i en els universitaris, a l’hora d’intentar inculcar-los la seva orientació política: no només es troben immersos en un procés d’assimilació natural de conceptes –segurament el més important de la seva vida– que facilitarà la ràpida absorció de la propaganda llençada pels partits a través de les contínues transformacions curriculars, sinó que, així, els dirigents polítics s’asseguren un corrent de pensament que perdurarà durant molts anys. En resum, que lluny de motivar les persones perquè, en el transcurs de les seves vides, desenvolupin un pensament propi que pugui ser contrastat amb el de la resta i crear així una societat millor i més plural, els polítics s’entossudeixen a adoctrinar-la. M’esgarrifo quan penso que això ja passava en l’antic règim, molt abans que els il·lustrats defensessin la raó com la capacitat essencial que té l’ésser humà per fer evolucionar la humanitat. 

La solució, des del meu humil punt de vista, consistiria a crear un consell de persones vinculades al món educatiu (professors, estudiants, gestors, etc.) que, amb independència de la política i amb resolucions vinculants, establissin les línies mestres del full de ruta de l’educació al nostre país, les avaluessin i les adaptessin, quan calgués, a les noves realitats i necessitats de la societat, per aconseguir, d’aquesta manera, desvincular aquestes decisions de la política i evitar el corrompiment ideològic a què ens sotmeten cada quatre o cada vuit anys. 

El respecte com a punt de partida

Hom no neix culte. La cultura s’adquireix amb el pas del temps, i gràcies, en bona part, a les nostres possibilitats, ja siguin de caire intel·lectual, que en comportaran una assimilació més o menys ràpida, o de qualsevol altre caire: social, cultural o econòmic. Aquests aspectes són els que marcaran, a mesura que transcorrin els anys, el nostre nivell cultural.

La ràdio és un mitjà de comunicació que precisa d’un emissor i d’un receptor per adquirir un sentit complet; i és el nombre d’oients, l’audiència, el que marcarà el prestigi i reconeixement d’aquesta.

Per tot plegat, no entenc com el senyor Jordi Basté, conductor d'El Món a RAC1, un dels programes de ràdio més escoltats del país, potser el que més, permet que, setmanalment, el senyor Quim Monzó es mofi d’aquells oients que manifesten obertament les seves opinions, carregant-se el feedback que dóna vida a l’emissora de ràdio que representa. La manca de respecte i l’escarni al qual són sotmesos aquests oients que, pel motiu que sigui, no tenen el nivell cultural que l’esmentat col·laborador els pressuposa, és indigna d’una persona a qui presenten a la societat com un intel·lectual i d’una ràdio que pretén ser referència al nostre país. Estic segur que aquest personatge, al qual molts dels oients menyspreats per ell segurament li reconeixen un gran prestigi com a escriptor i columnista, és prou intel·ligent per obtenir recursos humorístics i crítics que distreguin els oients sense necessitat de fer befa d’aquells qui, amb bona voluntat, ajuden a fer més gran l’emissora, encara que, algunes vegades, sigui a través de la crítica. D’altra banda, si no es recondueix aquesta situació, recomanaria a la direcció de la ràdio la contractació de l’escriptor en qüestió per mofar-se, també, de la infinitat d’errades lingüístiques que cometen la majoria de col·laboradors i tertulians d’aquest i altres programes.

De la mateixa manera que hom no escull tenir una malaltia que no li permet llegir o parlar amb la destresa i la solera que suposaríem a un col·laborador d’una emissora de ràdio, plagui o no, la majoria de vegades hom tampoc escull les oportunitats de formar-se. Per tant, no es pot pretendre que totes les persones s’expressin amb la correcció que delectaria al senyor Quim Monzó i, encara menys, es pot acceptar que les escarneixi.

"Vinguen quan vulguen"

El Delta de l’Ebre és una zona molt característica dins el territori català pel que fa a la seva fauna, la seva urbanització, la personalitat dels ciutadans que l’habiten i els seus recursos naturals que, inevitablement, afecten a la principal activitat econòmica d’aquest espai natural tan important pel país. Aquesta regió, anomenada despectivament la quinta província, existeix, en tots els sentits, gracies al riu Ebre. 

El Delta de l’Ebre es formà, i parlo en passat perquè aquest fet ja no succeeix, gracies els sediments que el riu ha arrossegat i ha dipositat amb el temps a la seva desembocadura. D’aquesta manera, el riu, amb els anys, ha guanyat la seva guerra particular contra el mar creant una terra on els habitants de la zona han aprofitat per assentar-hi la principal activitat econòmica del territori que ens ocupa. “Lo riu”, com l’anomenen ells, és la font de vida que ha permès cultivar els conreus d’arròs que alimenten la majoria de boques, i és al voltant del riu que s’assenta la població, de forma urbanísticament desorganitzada i reprovable, però amb l’orgull d’haver construït quelcom amb molt d’esforç i sense cap de les ajudes de les que si han gaudit altres contrades del territori català. 

El delta ha sigut històricament una zona oblidada –m’atreviria a dir que, fins no fa massa, menystinguda– i això ha forjat un caràcter especial en els seus habitants que, mentre li volti pel cap la idea d’un transvasament a algun polític, veuen amenaçada la seva existència. 

Un transvasament significaria una reducció del cabal i, a conseqüència d’això, una reducció dels sediments –iniciada fa temps per culpa de les diferents preses ubicades en ell– que el riu condueix i que mantenen l’estructura actual del delta. Si no fos així, el mar començaria a remuntar la batalla de que parlava anteriorment, provocant la desaparició d’aquest domini, d’una de les zones avícoles i naturals més importants del país, d’una economia primària i gairebé de subsistència, d’un estil de vida i, finalment, d’una població que, tot i ser orgullosos com ningú i cap quadrats com els que més, quan t’obren les portes o fan de bat a bat.

Nota: El títol d'aquest article està inspirat en el disc "Vinguen quan vulguen" de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Un orgasme de pampallugues

Dilluns passat, 31 de desembre, en Xavier Pastor, director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, publicava en el Diari de Girona un article d’opinió on defensava que la felicitat no és permanent i que, contràriament al que hom pot pensar, no s’aconsegueix mitjançant la resolució de grans qüestions de caràcter filosòfic o espiritual, que també, sinó que es troba en la capacitat de resoldre satisfactòriament aquells esdeveniments més quotidians. Coincideixo amb l’autor i amb aquest raonament, fundat en el fet que aquests petits moments de felicitat –o pampallugues de felicitat, com els anomena l’autor de l’article– ens faran aquesta més duradora. No obstant això, la meva reflexió va més enllà i discrepo de la necessitat de resoldre satisfactòriament aquests conflictes o reptes més habituals per assolir aquests instants de felicitat. 

No totes les persones tenim les mateixes oportunitats –en un sentit personal, social, laboral o econòmic– per intentar resoldre un infortuni o un repte. No obstant això hem de tenir la valentia d’intentar-ho prescindint de quina sigui la nostra posició. Per mi, aquest intent, amb independència del resultat, aquesta valentia d’afrontar problemes i nous desafiaments essent conscient que podem fracassar, és el que ens ha de reportar la felicitat. De fet, no intentar-ho seria el malencert més absolut. 

Jo mateix intento posar en pràctica aquesta missiva. Amb quaranta-un anys he decidit emprendre un nou objectiu que, entenc, ha de millorar la meva vida en tots els aspectes. Serà llarg i molt complicat d’assolir-lo, però només l’intent i la il·lusió de portar-ho a terme em fa ser molt més feliç. Això sí, en cas d’aconseguir-ho, que no en dubto, les pampallugues seran orgàstiques. 

Article de Xavier Pastor, Diari de Girona, 31 de desembre de 2012

Con la cabeza bajo el ala

Argentina tiene varios problemas pero, sin duda, hay dos que me preocupan considerablemente y creo que no pueden ser objeto de estudio por separado: las grandes diferencias entre clases sociales y el alto nivel de vandalismo.

A lo largo de la historia siempre han existido dos estamentos en la sociedad: los opresores y los oprimidos. En la edad media los primeros eran representados por la nobleza que controlaba la vida económica, política y social, y en el colofón mas alto estaba el Rey quien ejercía la autoridad de forma absoluta. La gracia divina era la que justificaba esta concentración de poder y el clero quien se encargaba de adoctrinar al pueblo, la parte oprimida. Con algunos matices, esta estructura se mantuvo hasta finales del antiguo régimen (s. XVII), cuando el movimiento ilustrado rompió con estos estamentos y embriagó la sociedad del momento con nuevas ideas basadas en la evolución del individuo, la separación de poderes (ejecutivo, legislativo y judicial) o la estructuración de la sociedad en clases sociales que permitiría a estas, en mayor o menor grado, participar de la vida económica, social y política. Se acababa así la tiranía de unos pocos en contra de la mayoría oprimida. 

Sin embargo estas ideas, introducidas en el estado liberal, no parecen haber arraigado en nuestra sociedad. Los estamentos absolutistas son ahora clases sociales dominantes, y los estamentos oprimidos son clases sociales dominadas. 

Estas diferencias sociales se hacen evidentísimas en Argentina. Un país casi autosuficiente gracias a la riqueza de sus recursos naturales que, sin embargo, observa atónito como una gran parte de la población vive en la más absoluta miseria. Argentina parecía haber dejado atrás la crisis del 2001, pero un simple paseo por su capital y la provincia de Buenos Aries es suficiente para observar este contraste. Ahora el problema, por culpa de políticas poco acertadas, avanza hacia un final incierto y se traslada a otras ciudades –algunas bastante ricas como el caso de Bariloche- y provincias del país donde los saqueos de supermercados ya se han cobrado cinco vidas. 

Llegados a este punto encontramos la relación entre pobreza extrema provocada por la diferencia entre las clases sociales y el aprovechamiento de la situación por parte de los delincuentes. Este es un escenario en la que el vandalismo se encuentra cómodo y aprovecha para ofrecer su peor cara. 

No voy a culpar a la Presidenta Cristina Fernández de Kirchner ya que creo que la situación obliga a una reflexión que va más allá de este gobierno. Seguramente toda la clase política del país es partícipe y responsable de este contexto. Pero no se entiende que ante una situación tan crítica como la que vive el país, y que desgraciadamente nos hace retroceder hasta el 2001, la Presidenta que más ha utilizado los medios de comunicación a través de mensajes de obligatoria difusión, ahora no aparezca ante estos para dar las explicaciones, o mejor aún, las soluciones pertinentes a este problema. 

Finalmente, un apunte. Si la salud de la Presidenta es la que no le permite presentarse ante la sociedad y dirigir a mi queridísimo país, mejor dejar paso a otras personas. No vaya a ser que Argentina se quede de nuevo sin liderazgo.

Visca Catalunya, i les seves tradicions!

Avui he rebut una felicitació de nadal curiosa. És un vídeo on l’estel que anuncia l’arribada del Messies es transforma en una estelada. Un missatge clarament independentista que no deixa de sorprendre si tenim en compte que la música de fons que l’acompanya és una nadala típica en anglès –i encara sort que no és en castellà–.

Ahir també vaig rebre una altra felicitació amb un contingut clarament sobiranista. En aquest cas era el Pare Noel el que apareixia tot cofoi amb una estelada entre les mans.

Em fa por que aquest sentiment independentista sigui només una moda passatgera com tantes altres. Ho dic perquè veig que la gent l’expressa molt alegrement i, en canvi, quan això mereix una atenció especial, s'obliden de tot allò que ens caracteritza com a cultura i com a país. I si no ho creieu així, digueu-me si no seria més lògic que per reivindicar la independència del nostre país ens aferréssim a les nostres tradicions, com són el caganer, el tió i els Reis de l'Orient, i no al Pare Noel. O que, per exemple, a l’hora d’escollir una nadala per acompanyar aquestes reivindicacions, furguéssim en el cançoner tradicional català en lloc d’utilitzar una nadala qualsevol cantada per algun crooner americà.