Nostàlgia d'un temps passat

Quan vaig començar en el negoci del món de l’espectacle, tot era molt diferent. Llavors, per les festes majors dels pobles i ciutats de Catalunya, es muntaven aquells típics envelats de llauna que retrunyien cada cop que el volum dels altaveus de les orquestres sobrepassava els nivells habituals. Mil pessetes, com a màxim, eren les que et donaven dret a poder gaudir de les orquestres i conjunts que hi actuaven. A vegades, fins i tot, podies fruir de dues orquestres que alternaven les actuacions amb dos passis cadascuna. Amb aquests diners, ingressats a la taquilla, les comissions de festes pagaven els artistes. Un cop dins, recordo perfectament com eren aquests envelats. Parquet de fusta, escenari de taulons, estructures de ferro i uns “palcos” amb sis cadires de fusta i una taula que els veïns del poble llogaven per poder gaudir, amb més calma que ningú (si no és que et tocaven els de davant dels altaveus), dels espectacles. Llavors, les mateixes comissions de festes aprofitaven aquests diners per pagar l’envelador. Tot plegat era bastant rudimentari però efectiu. Sobretot si tenim en compte que també hi havia una barra on se servien les begudes i que, amb els diners que s’hi ingressaven, feien que la festa encara donés prou benefici perquè la gent de les comissions de festes poguessin gaudir d’un bon sopar a l’any.

Tot plegat em provoca molta nostàlgia. Sobretot, el fet que els artistes se n’anessin de la població amb els diners a la butxaca. Vaja, ben igual que ara...

Probablement han canviat moltes coses de llavors ençà. Però crec que no m’equivoco si dic que hi ha dues raons principals que ens han portat a l’actual situació. En primer lloc, la desaparició del voluntarisme de totes les associacions de veïns, comissions de festes i altres col·lectius que, durant tot l’any i especialment durant el període de festa major, treballaven per assegurar-se els recursos econòmics que abans recordava; i, en segon lloc, un afany de populisme per part d’alguns polítics que van haver d’assumir obligatòriament l’organització de les festes majors i que, en època de bonança i amb ganes de guanyar-se fàcilment alguns vots, decidiren que els espectacles que s’esdevenien durant les festes majors fossin gratuïts.

Heus ací el resultat. 

Quin problema té la cultura al nostre país?

Avui, quan tornava amb el cotxe d’un centre comercial ple fins a dalt per culpa de, o gràcies a,  les rebaixes, a la ràdio (Via Lliure de RAC1) parlaven de l’increment de l’IVA del 8% al 21% en les entrades dels espectacles. Especifico en les entrades perquè els espectacles, si més no la majoria, ja tributen, encara, el 18%.

Conscients que això és un greuge per a la cultura del nostre país, la conductora del programa, la Marta Cailà, ha iniciat una ronda de trucades a gent d'aquest àmbit per conèixer la seva opinió. Fins on he pogut sentir, tots els personatges entrevistats (no entendré mai perquè quan es parla precisament de cultura sempre s’ha d’entrevistar el Sr. Gerard Quintana) han coincidit que aquesta pujada significarà el tancament de moltes empreses culturals del país per culpa d’uns augments de preus en les entrades que el públic, i més ara que estem en crisi, no podrà assumir.

Segurament que és veritat. Però també és veritat, i no ho he sentit dir a ningú, almenys durant l’estona que he pogut escoltar el programa, que el gran problema de la cultura en aquest país no és ni ha sigut mai el preu de les entrades. El gran problema és que la gent no valora la cultura. Si aquesta no és apreciada pel públic, aquest mai no pagarà per consumir-la, estigui gravada amb un 8%, un 10%, o un 21%. Molts dels que ara es queixen han estat vivint gràcies a les ajudes i les subvencions a produccions i programacions que els qui ens han governat fins al dia d’avui han donat a aquestes empreses que ara es planyen: si haguessin depès només del públic, faria temps que ja haurien desaparegut.

Si a tot això hi sumem que per culpa de la bonança econòmica molts ajuntaments varen decidir oferir gratuïtament la cultura al públic –sobretot en festes majors, que també formen part de la nostra cultura–, amb la intenció de guanyar fàcilment uns quants vots, ens trobarem en la situació actual. Tenim, doncs, un públic no culte –per no dir inculte, que sona massa fort–, que no aprecia la cultura i desacostumat a pagar per aquesta pel que ja he esmentat abans i, també, per culpa de les descàrregues il·legals de música i llibres. Ni que les entrades no tributessin IVA, el públic del nostre país no pagaria per la cultura.

Com sempre he defensat, la solució al problema cultural del nostre país passa per culturitzar el públic des de la infància, procurant que els nens i nenes del nostre país creixin en un ambient familiar i escolar culturalment ric i que per a aquests la cultura sigui una necessitat. Si ho aconseguim, estic segur que el debat serà ben diferent.

Articles relacionats:

http://elmeusac.blogspot.com.es/2011/12/invsersio-cultural-en-el-proces.html

Què s'ha de negociar?

Fa uns dies, en el telenotícies de TV3, anunciaven que la gendarmeria francesa havia aconseguit detenir dos presumptes membres de la branca militar d’ETA. L’endemà, aquest fet va motivar una conversa al programa Matins de TV3 en què es discutia sobre si el govern espanyol havia de negociar-ne el desmantellament amb aquesta banda terrorista.

Una negociació implica forçosament un benefici per a totes les parts que negocien. I la meva pregunta és: quins beneficis podrien aconseguir els terroristes? La resposta és molt senzilla. En primer lloc, el benefici personal (reducció de condemnes, acostament de presos, etcètera). I, en segon lloc, beneficis pel que fa al país (més autogovern, un millor règim fiscal o, fins i tot, la independència pel País Basc).

En el primer dels casos, quant a aquells beneficis d’índole personal, no sé fins a quin punt és just asseure’s a negociar res i no seria més convenient aplicar la dita de “qui la fa la paga”. El que sí que sé és que en una negociació per obtenir més beneficis  per al  país, el govern espanyol no pot cedir ni un mil·límetre, perquè si ho fes estaria acceptant que la pràctica del terrorisme és la millor eina per aconseguir una millora de Catalunya com a país.

Despertando pasiones

Cristina Fernández de Kirchner es para los argentinos una persona, o alguna cosa, ya que nunca sabremos si lo que vende es real o ficticio, comparable al fútbol. Levanta pasiones a favor y en contra, trasciende fronteras y sus decisiones son aplaudidas o criticadas con el mismo fervor consiguiendo no dejar a nadie indiferente y resultando ser una fuente inagotable de conflicto de intereses. Se mire como se mire, y con o sin razón en sus decisiones, Cristina juega con los sentimientos y las necesidades de un pueblo en beneficio de su carrera política y la de aquellos que le rodean (por desgracia, esto no es nuevo, ocurre con el 99% de los políticos). Muestra de ello es la imagen de miles de argentinos celebrando delante de la Casa Rosada la decisión de su presidenta de nacionalizar o expropiar la compañía Repsol YPF, como si de una victoria en un partido de fútbol se tratara.

Los que me conocen saben perfectamente que el aprecio que tengo por esta tierra y sobretodo por sus habitantes, y a la vez, el poco afecto que como buen catalán tengo por todo lo que proviene de nuestro país vecino (España), quien también lleva años robándonos, demuestra que mi crítica a la decisión de Cristina Kirchner no está fundada en defensa de los intereses de España. Al contrario, lo que la motiva es precisamente la defensa de los intereses de Argentina.

¿Saben cual es el país del mundo que más inversión realiza en Argentina? ¿Saben que este país (España, por si no lo adivinaron) pertenece a una zona económica llamada Comunidad Europea? ¿Que la Comunidad Europea esta formada por 27 estados? ¿Conocen el número de empresas con capacidad de inversión que están bajo la protección de estos estados?¿Han comparado las perdidas económicas que esta decisión puede acarrear con los posibles beneficios de la expropiación? ¿Conocen los beneficios de los que gozan los productos argentinos en el pago de aranceles en sus exportaciones a Europa? ¿Son conscientes de las consecuencias de esta decisión?

Además, prescindiendo de si la decisión es o no es idónea, el discurso de Cristina Kirchner y su gobierno no es ni mucho menos coherente. Tomar este tipo de decisiones bajo la bandera del interés nacional y la defensa del territorio cuando el mismo gobierno permite el expolio de uno de los mayores valores de Argentina, la Patagonia, no hace nada más que confirmar mis argumentos.

Con todo, yo no opino sobre si la decisión es justa o si, realmente, esta justificada la expropiación. Muy pocos tienen toda la información para opinar sobre el tema. Lo único que manifiesto es que no se puede dirigir un país como si se tratara de un equipo de fútbol. No vaya a ser que les ocurra lo que a River.

Invsersió cultural en el procés educatiu

Ho he de reconèixer. Mariano Rajoy, a vegades, també l’encerta. Dimarts 21 de desembre va anunciar la nova composició del Govern i em va agradar veure com l’educació i la cultura formen part d’un mateix ministeri. Les raons d’aquesta decisió poden ser múltiples. Una podria ser una manera d’acontentar  tothom, tant  aquells que aposten per la supressió del Ministeri de Cultura en temps de crisi perquè suposa una mesura d’estalvi –que, de fet, si no cal ministeri, no cal ni en temps de crisi ni de bonança–, com aquells qui eren partidaris de mantenir-lo. Una altra –i espero que sigui la que l’ha portat a prendre aquesta decisió– és considerar que no existeix la cultura si no hi ha una bona educació, i que, per tant, totes dues coses s’han de gestionar des d’un mateix ministeri.

La inversió cultural en el procés educatiu i també en l’àmbit familiar –no podem deixar-ho tot en mans de les escoles i els pobres professors– és el que farà que els nostres fills creixin en un ambient cultural prou ric i divers que els permetrà escollir amb criteri el seu propi consum cultural en funció del seu coneixement, estat d’ànim i inquietuds, i no en funció d’allò que els mitjans de comunicació o aquells qui hi treballen, les multinacionals de la “cultura”, o les polítiques equivocades, per no dir intencionades, d’alguns governs ens volen vendre.

Espero doncs que aquesta decisió d’unir tots dos conceptes en un sol ministeri serveixi d’una vegada perquè algun govern es decideixi –o s’atreveixi– a plantejar una política cultural que s’iniciï a l’escola. Ho sé, és complicat. Principalment perquè els resultats d’aquestes polítiques són a deu anys vista (us recomano la lectura de l’article Les modes musicals). Però la unió de l’educació i la cultura en un sol ministeri, em dona algunes esperances.

No vulgueu matar tres pardals d’un tret

En aquest país ens creiem tan llestos que tenim la gran mania de voler arreglar els problemes de dos en dos, per no dir de tres en tres.

Dies enrere, un grup de famílies –algunes d’elles procedents de recents desnonaments– amb dificultat per accedir a un habitatge, ocupaven un edifici de Barcelona i s’excusaven dient que així aportaven una solució a dos problemes: l'un, la manca de recursos de moltes per poder pagar un habitatge digne, i l'altre, l’especulació que genera tenir habitatges buits a l’espera de com fluctua el mercat immobiliari. En resum, que el que pretenien aquestes famílies era trobar una única solució a dos problemes.

Del que no parlaven però els afectats és que l’especulació no està penada –sempre que no vagi acompanyada d’un assetjament– i que, en canvi, sí que ho està l’ocupació il·legal d’una propietat privada. Per tant, allà on fins ara hi havia dos problemes –el de l’especulació i el de no poder accedir a un habitatge digne–, ara n’hi ha tres: els esmentats i l’ocupació il·legal. No només no han solucionat els dos problemes dels quals parlaven, sinó que n’han creat un altre.

Amb això no vull pas dir que no entengui aquesta gent ni que no comparteixi les seves inquietuds ni que no estiguem obligats a buscar-hi una solució. Però el que no podem fer és buscar una solució a una situació immoral mitjançant activitats il·legals.

Cal buscar una solució per a cada problema. Primer, si som capaços, cal debatre sobre fins a quin punt és lícita l’especulació i, si cal, legislar en aquest sentit. I després, cal buscar i aplicar polítiques socials que ajudin les famílies amb pocs recursos a obtenir un habitatge digne perquè és un dret fonamental. Això sí, al meu entendre, tal com ho és, també, la propietat privada.

Estic content

El dia 15 d'octubre d'aquest any vaig enviar, per primera vegada, un dels meus escrits als dos diaris gironins de més tirada. No em pensava pas que cap d'ells publiqués l'escrit però, mira per on, que ho varen fer els dos. Primer va ser El Punt Diari, que ara es diu el Punt Avui, i després el Diari de Girona.

Us adjunto els retalls.

El Ministeri de Cultura es diu SGAE

Sabino Méndez, guitarrista i compositor de reconeguts temes –que no vol pas dir bons–, com “Cadillac Solitario”, i una de les cares visibles de la junta que ha de refundar la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), afirma que quan hom parla del monopoli que té aquesta entitat, ho fa frívolament perquè la llei permet, a qui ho desitgi, crear una entitat de gestió col·lectiva de drets d’autor. I és veritat. El que no diu, però, pensant segurament que la resta de mortals som una colla d’ineptes que desconeixem el tema, és que, per sortir a la llum, aquestes noves entitats de gestió necessiten l’autorització del Ministeri de Cultura. I el que tampoc esmenta és que, per desgràcia, en aquest país mana més, perquè te més poder, l’entitat de gestió de drets de la qual estem parlant que no el mateix Ministeri. Tenint en compte això, quin és el govern que gosa autoritzar la creació d’una nova entitat de gestió de drets que  pugui  suposar una competència directa a l’SGAE?

Imagineu-vos una situació que no té perquè ser real però que ens farà rumiar: El govern treu a subhasta una emissió de lletres, bons o obligacions de l’estat emesos pel Tesoro Público i necessita que alguna entitat solvent se n'adjudiqui un bon paquet. Tot seguit, algun responsable del Ministeri parla amb qui hagi de parlar de l’SGAE. I aquesta entitat, que si quelcom li sobra a part de poca vergonya són diners, l'adquireix. Com us penseu que el govern tornarà el favor? Molt fàcil, oi? No autoritzant cap altra entitat de gestió, per exemple?

Llibertat a canvi de llibertat

Últimament alguns dirigents del PP s’omplen la boca amb la paraula llibertat.  L’utilitzen a l’hora d’argumentar infinitat d’injustícies –segons ells– a què, els seus, estan sotmesos. Recentment n’ hi ha hagut dos exemples, dels quals ja s’ha parlat molt. Per un costat el model d’immersió lingüística, on surten en defensa de la llibertat d’expressar-se en castellà i de ser-hi atesos (podeu llegir l’article “Ganes de tocar els pebrots?”), i per l’altra, la prohibició de les curses de braus a Catalunya, que els serveix d’excusa per reclamar la llibertat del ciutadà a celebrar aquest tipus d’actes –per no dir, en comptes d’actes, salvatjades, atrocitats, barbaritats, bestialitats o cafrades.

Doncs bé, ja que tenen tan clar i defensen tant el concepte de llibertat, els hi proposo un canvi. Donem-los aquestes llibertats que reclamen a canvi que, quan nosaltres reclamem la llibertat del nostre poble, no ens hi posin impediments.

Després ja tindrem temps d’arreglar el país.

La plaça de la vergonya

Recordo perfectament que quan era petit i s’acostava la Festa Major de Cassà de la Selva, població on vivia amb els meus pares, molts dels carrers s’engalanaven per poder ser considerats un dels carrers més lluïts de la Festa Major. També recordo que un any, els veïns de la urbanització on vivíem, cansats d’haver d’accedir a casa per un camí de carros, sense clavegueram i en un estat lamentable, vàrem decidir engalanar aquest camí i posar-li de sobrenom  “el carrer de la vergonya”.

He fet aquesta introducció perquè el nom que fa tants anys va servir als veïns del Vi Novell per definir el principal accés a les nostres cases, avui escau perfectament a un espai de Girona que, per desgràcia, hem de creuar  a diari tots els que vivim o treballem prop de la plaça de Santa Susanna, on hi ha l’església del Mercadal. Estic parlant de la ridícula plaça de la Constitució o altrament dita per més d’un veí, plaça de la Vergonya.

Aquest és un espai d’unes dimensions considerables que a qualsevol ciutat li agradaria tenir i de la qual  qualsevol ciutadà voldria gaudir. Hauria de ser un espai lliure de perills, on els nens poguessin jugar, on la gent  pogués passejar tranquil·lament, quedar-hi amb els amics, fer-hi la xerrada o, fins i tot, tal com passa a molts parcs de la capital del país veí que he visitat recentment –em refereixo a França, no a l’altre–, poder-hi descansar a la fresca. No obstant, aquest és un espai més aviat esperpèntic on sobresurten certes estructures de formigó, no sé si intentant realçar algun art modern que ningú acaba d’entendre i on, lluny de destacar per la seva verdor, ressalta pel gris inhòspit que es transmet dins l’ànima de tots aquells que la creuem dia darrere dia.

Però, per acabar-ho d’arrodonir, d’un temps ençà aquest espai s’ha convertit en un punt de trobada d’indigents que molesten la resta de ciutadans de Girona i  aquells que visiten la nostra ciutat. Ja és massa normal veure aquesta gent orinant i dormint la mona pels racons i estructures de formigó –que potser hi són per això– de la plaça, bevent constantment vi (en tetrabric) i cervesa (en format Xibeca), trencant ampolles, demanant tabac i diners a tothom que hi passeja, embrutint tota la plaça, i barallant-se entre ells.

Ja fa massa temps que la situació comença a ser insostenible i no sembla pas que aquells –abans d’un color i ara d’un altre– que haurien de posar-hi remei, tinguin gaires intencions de fer-ho. Per sort, de moment, la cosa no ha anat més enllà, però ... i si demà hi ha alguna desgràcia de veritat a la plaça de la Vergonya? No valdria la pena posar fil a l’agulla i solucionar-ho abans d’haver-nos-en de penedir?