divendres, 26 d’agost de 2011

Les modes musicals

Anem per la primera reflexió que poso dins El meu sac i que m'agradaria compartir amb tothom. D'entrada, he de dir-vos que em sap greu amoïnar-vos perquè em disposo a fer una petita anàlisi de la situació actual de la música i sé que això potser serà feixuc per a alguns, però espero que sigui interessant per a d’altres.

La música mai no va sola. Normalment va acompanyada d'un embolcall que, inevitablement, afecta la comercialització de la música. I no em refereixo a la manera que es presenta la música al públic (CD, vinil, via internet, etc.) Em refereixo a una sèrie de connotacions que envolten la música i que fan que aquesta arribi en forma d'inputs, en més o menys mesura, a la societat. El mal ve quan, desgraciadament, tot aquest embolcall pren més valor que la mateixa música.

Un dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són les modes. Aquest país sempre ha anat “al son” (per utilitzar una expressió musical) de les modes, que han fet que, mentre uns treballaven sobradament i a més es permetien el luxe d’establir uns preus fora del normal, la resta d’artistes haguessin d’anar a actuar per quatre rals. Unes quantes modes? L’anomenat rock català, l’anterior moda a l’actual, que era la del mestissatge (potser un tipus de mestissatge, ja que la paraula engloba molts conceptes). I ara, doncs això, la moda del “folk-pop” o pop d’autor, com crec que molts l’anomenen.

Un altre dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són els interessos partidistes de terceres persones, empreses o entitats: Crítics i periodistes musicals, alguns de dubtosa credibilitat, amb ganes de posar-se medalles o amb ganes de posar-se uns diners extres a la butxaca fent a la vegada de mànagers; partits polítics que en pro de no sé quina filosofia afavoreixen un tipus d’artista i posen barreres a uns altres; mitjans de comunicació que lluny d’informar objectivament només pensen en les conseqüències de les seves informacions (això també els passa quan parlen de política), i també dels interessos, totalment legítims, dels mànagers dels artistes i, no sé si tan legítims, de les multinacionals que dominen els mitjans de comunicació a còpia de grans sumes de diners.

I què és el que acaba passant? Doncs que al final, la gent, el públic, la societat, rep tants “inputs” que acaba consumint allò que, dissimuladament, o no, se li ha imposat. I com que som animals racionals però no deixem de ser animals, ens sumem a allò que pensa la gran majoria, i això no fa res més que augmentar i alimentar les modes.

L’única solució passa per combatre tots aquests “inputs” que diàriament rebem tots plegats. Però no amb polítiques basades en ajudes a la producció o a la creació, sinó amb polítiques que culturalitzin la societat, de manera que quan algú decideixi consumir música, tingui prou criteri per prescindir dels “inputs” que li arriben i es decanti per aquella música que a ell el satisfà més amb relació al seu estat emocional, a les seves inquietuds musicals o a tants altres aspectes de la vida que influeixen en la persona. I això només s’aconseguirà el dia que els nostres fills creixin en un ambient familiar i escolar culturalment ric. El problema d’aquestes polítiques és que s’han de començar a aplicar en edat infantil i que els resultats són a deu anys vista. I... quin govern s’hi atreveix?

Més endavant, si m’ho permeteu, podríem parlar de la més que promesa Llei de la Música o de la més que necessària Llei del Mecenatge.

5 comentaris:

  1. Hem creat un món de compra-venda d'embolcalls que ens sembla que és molt wai però que no ens fa més que desgraciats!

    ResponElimina
  2. La cultura ens fa més lliures. I tota la cultura és bona. No es tracta de prescindir dels inputs que ens arriben, es tracta de generar autocrítica. Jo, personalment, no trobo que sigui negatiu escoltar tal música o tal altra, sigui "comercial" o no. El que sí trobo negatiu és no saber-ne destriar els valors que se li atribueixen. Cal fomentar l'esperìt crític. Crec jo.

    ResponElimina
  3. Molt bé! crec que més o menys sobreentenc de qui parles jejeje la vida és així! t'he fet una ressenya al meu bloc musical! endavant i sort! et deixo el meu link per si t'hi vols passar: http://marina2502.tumblr.com/

    ResponElimina
  4. Es força dificil separar la creació artistica, sigui del tipus que sigui, de l'entorn que l'envolta i com molt be dius tant sols amb criteri i "cultura" podem dirigir-nos al que ens agrada intentant prescindir del que "ens venen".... Llops amb pell de xai.

    Per cert felicitats pel teu blog del qual ja m'en he fet seguidor i així que pugui inclourè l'enllaç en el meu.... Salut !!!!

    ResponElimina
  5. Hola Marina,
    gracies per entrar al meu blog i opinar. De totes maneres, l'escrit va per molta gent però per ningú en concret. Fa molts anys que això passa. En el teu bloc he vist que has comentat el meu article i has tret algunes conclusions amb les que coincideixo plenament. Els exemples que poses els podria haver afegit perfectament a l'escrit.

    ResponElimina