dilluns, 29 d’agost de 2011

Déu ens agafi confessats (el futur de les entitats de gestió i dels drets d'autor)

Quin futur els espera a les entitats de gestió de drets en general i a l’SGAE en particular? Són moltes les veus que aposten per un profund replantejament del funcionament d’aquestes entitats. No obstant això, podria ben ser que aquest canvi els arribés massa tard. Les noves tecnologies estan preparades per a instal·lar sistemes automatitzats de gestió i repartiment dels drets d’autor en el moment en què alguna persona consumeix alguna de les obres que, en principi, aquestes entitats protegeixen. Estem doncs davant d’una realitat, i és que les entitats de gestió, en breu, poden deixar de ser necessàries i poden ser substituïdes per sistemes informàtics més efectius i totalment transparents. A més, i per acabar-ho d’arrodonir, la societat en general defensarà qualsevol situació que condemni les entitats de gestió a la seva desaparició. Per tant, ben aviat ens podem trobar que aquestes quedin relegades a un segon pla i gestionant només aquells drets d’autor als quals no es puguin aplicar processos informàtics que recaptin i reparteixin de forma automàtica, com per exemple, el sector del directe.

Tot i això, ni tan sols la possible reconversió o desaparició de les entitats de gestió tindrà cap mena de sentit si no som tots plegats capaços de debatre aquells aspectes conceptuals que tenen la societat confosa i, perdoneu l’expressió, emprenyada. Entre tots (govern, ministeri, entitats de gestió, consumidors, professionals, etc.) hem de ser prou madurs per posar-nos en la pell dels altres i obrir importants debats sobre conceptes com la irrenunciabilitat dels autors sobre els seus drets, que ens portarà a parlar sobre si són lícites o legals les llicències creative commons, i sobre si la llei de la propietat intel·lectual ha de tenir o no caràcter tuïtiu; conceptes com on són els límits de la comunicació pública o quina és la finalitat de les entitats de gestió, si s’han de dedicar únicament i exclusiva a gestionar drets o poden oferir altres serveis als seus associats, cosa que ens abocarà a un profund debat, per exemple, sobre la inversió que l’SGAE ha fet en la Red Arteria, etc. Cal debatre amb intel·ligència. Per posar un exemple: perquè hem de debatre si pot o no pot l’SGAE oferir serveis complementaris amb els diners pendents d’identificar o si aquests diners cal tornar-los a aquells que els han pagat? No és millor debatre i proposar un model de gestió que no permeti que hi hagi diners recaptats sense que es pugui identificar a qui s’han de pagar?

El problema, com hem dit abans, és que la societat es mostra en un estat total d’animadversió respecte no només de l’SGAE sinó també dels autors i dels seus drets. I això és degut principalment als errors comesos per aquesta entitat de gestió, errors que afecten la gestió i els cobraments, com per exemple uns percentatges massa elevats que provoquen reticències o la falta d’equitat, que provoca desconfiança; errors que afecten el sistema de repartiment, el sistema de votacions de la Junta Directiva d’aquesta entitat o, per acabar-ho d’arrodonir, errors com l’aparició del cànon digital, un cànon que d’entrada pressuposa a qui adquireix un producte que és culpable de pirateria. La pirateria, que és evident que causa una pèrdua d’ingressos als autors, no l’arreglarem a còpia de pedaços o canons. Fa falta una solució global, una reformulació del sector i, només si cal i de forma legal, l’aplicació de mesures coercitives.

Però, al meu entendre, l’error més gran que ha comès mai l’SGAE −a falta que la justícia pugui o no depurar responsabilitats als membres acusats dels fets ocorreguts últimament− ha sigut la falta de comunicació de l’SGAE, que, juntament als errors esmentats, ha aconseguit situar aquesta entitat (i els drets que protegeix) com la més mal vista per la nostra societat. La societat que ara ha de debatre sobre un nou model de gestió d’aquests drets. Com diu el títol d’aquest article, Déu ens agafi confessats.

1 comentari:

  1. Yo veo que el problema radica en el modo de vida que pretendemos y en la manera de conseguirlo. Quizás, según va el mundo en general, deberíamos procurar un sistema más participativo, más equitativo y sostenible, tanto para profesionales como para las personas que utilizan la cultura cotidianamente, sin ánimo de lucro.

    Yo creo en un sistema más utópico (según ciertos criterios), pero de perfecta implementación:

    http://wabicabanias.blogspot.com/2011/01/la-picaresca-probablemente-haya-nacido.html

    ResponElimina