Tot i la crisi

Els castellans diuen: “No hay mal que por bien no venga”. Aquesta frase també es podria aplicar a la doble crisi (la musical i l’econòmica) que el sector de la música sofreix actualment, i, de fet, ja són molts els artistes que, davant la dificultat d’aconseguir actuacions, prefereixen baixar els catxets i no cobrar excessius diners per actuació i tenir, a canvi, un major nombre de concerts que els aporti un benefici més gran al cap de l’any. Podríem dir que la crisi ha modificat l’actitud i les pretensions d’alguns artistes, i això es nota tant a l’hora d’establir o, com passa últimament, d’acceptar els preus com a l’hora d’exigir altres coses en concepte del que anomenen rider d’hospitalitat o càtering. Sota elegants anglicismes i mots com aquests, s’amagaven totes aquelles exigències podríem dir que inacceptables però que durant anys han servit als artistes com a arma d’amenaça per suspendre el concert i aconseguir tot allò que, amb perdó, els passava pels collons. Excentricitats com golosinas de color amarillo, toallas de color... (el color depenia del gust de l’artista) o llistes de begudes alcohòliques impossibles de pair per cap artista −ni tan sols una orquestra simfònica− per prou fetge que tingués per acabar-se-les són algunes de les curiositats que companys del món de l’espectacle ens hem trobat amb el temps. El més curiós, però, és la pulcritud d’algunes empreses contractants, la majoria ajuntaments, a l’hora de servir amb safata totes aquestes exigències que, en molts casos, podríem qualificar com a humiliació o vexació. I jo em pregunto, tants vots donava portar segons quins artistes?

La qüestió és que sembla que la crisi ha portat un canvi d’aires i, per norma general, els artistes ara no només ajusten els preus sinó que han deixat d’exigir moltes de les ximpleries que demanaven. Però no pas tots. Encara hi ha qui creu que viu en un pedestal i que, a més d’exigir-te tota classe de coses innecessàries, té un comportament que difereix molt del que se li suposaria a qualsevol professional.

Permeteu-me’n un exemple. Fa poc ens varen contractar un artista que, fins en el contracte, demanava tota una sèrie de begudes, alcohòliques i no alcohòliques, aliments variats com fruita fresca −suposo que els plàtans, vist el seu comportament, eren per fotre per un lloc d’aquells els qui li estaven pagant uns quants milers d’euros per actuar−, xocolatines, entrepans, una ampolla de Cardhu, una altra de Beefeater, diversos packs de cervesa, etc. Però no van ser aquestes peticions el que més em va indignar, sinó la utilització que en van fer, de tot això. M’hauria agradat il·lustrar amb una fotografia el lamentable estat en què va quedar el vestidor i l’accés a l’escenari: infinitat de llaunes de cervesa obertes a mig consumir; tots els entrepans, tots, oberts i porquejats, la majoria només tastats i deixats per qualsevol lloc del vestidor; burilles de tabac tirades per tot arreu, xocolatines a mig menjar i desfetes per la calor i per terra; closques de pipes, papers, etc. En resum, una actitud digna d’algú de qui, segurament, fins i tot els pares s’avergonyirien. Tot això sense tenir en compte que varen fer tard a les proves de so, que evidentment les van acabar tard, que van provocar un retard en l’obertura de portes, que ens varen exigir més whisky i cerveses, etc.

Per acabar, dies després, quan vaig dir-li al responsable de la seva oficina de contractació el que pensava de tot plegat, em va donar per resposta: “Que quieres que te diga..., seguro que en su casa no lo harían.”

Per sort, la majoria ja no actuen així.