dimarts, 20 de setembre de 2011

Ganes de tocar els pebrots?

Fa anys i panys que a Catalunya s’aplica un model d’immersió lingüística que ha demostrat sobradament complir amb els objectius per un costat socials −que ajuden la immigració a integrar-se al nostre país i provoquen que no hi hagi diferències entre immigrants i autòctons− i per l’altre lingüístics, que asseguren, al final de l’etapa escolar, la perfecta comprensió tant del català com del castellà. Mostra d’això últim són els diversos informes que diuen que els que estudien en escoles catalanes acaben tenint el mateix nivell de castellà, o superior, que els qui ho fan en escoles de la resta de les comunitats autònomes.

El nostre és, per tant, un model sostenible, sobradament contrastat i d’èxit, que, fins i tot, ha sigut objecte d’estudi per molts altres governs i font d’inspiració per a altres models d’immersió lingüística que s’han aplicat arreu del món. Però no només això: la realitat és la que és, i és la que es transmet al carrer, on els dos idiomes conviuen en perfecta harmonia. Cal dir, però, que l’èxit d’aquest model radica en la voluntat del poble català d’integrar, com sempre ha fet, aquells que provenen d’altres indrets i cultures.

Perquè doncs dotze famílies posen traves al nostre sistema? S’emplenen la boca recordant-nos que a Catalunya hi ha dues llengües oficials i que, per tant, tots els ciutadans tenen el dret a utilitzar  l’idioma que vulguin i ser-hi atesos. Vaja!, un clam a la diversitat multicultural del país. La veritat, però, és que és precisament el terme diversitat el que els  fa por –o els emprenya– i es neguen a acceptar que els seus fills, i ells mateixos, seran culturalment més rics si parlen dues llengües i no pas una.

Ara resulta, però, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fent el que fan els tribunals, que és aplicar les lleis i no la justícia, ha fallat a favor seu posant en perill tot el sistema. Tal com va dir el president Tarradelles a la tornada del seu exili: “Ciutadans de Catalunya...”, ha arribat l’hora d’incomplir les sentències. Això últim ho dic jo sense ser president de res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada