El dijous dia 8 de setembre vaig quedar glaçat en llegir, enmig d’una notícia del diari Marca, els sous d’alguns dels esportistes més ben pagats del món (segons es desprèn d’altres notícies, sous nets només en concepte de fitxes o premis i lliures d’impostos). Entre ells, al capdavant de la llista, Tiger Woods, amb 55,6 milions d’euros. El segueixen dos golfistes més, per arribar, en quart lloc, a Samuel Eto’o, amb un total de 20 milions d’euros. Una mica més avall, la llista segueix amb noms com Fernando Alonso, Nadal, Peyton Manning, etc. En total, 301,1 milions d’euros anuals que sumen els vint esportistes –entre ells també algun entrenador, com Mourinho– amb més ingressos. Realment la xifra em va resultar escandalosa. No obstant això, com que encara quan es parla d’aquestes quantitats d’euros el meu cap no aconsegueix desxifrar-les (per allò del canvi d’euros a pessetes), tampoc hi vaig donar gaire importància.
Avui, dilluns 12 de setembre, equivocadament i per casualitat, he entrat a la web del Diario de Navarra, on, el 15 d’octubre de 2010, anunciaven que el Govern de Navarra destinaria 45 milions d’euros menys a inversió directe –en obres– en els pressupostos del 2011 respecte als del 2010 i diu textualment “en total el anteproyecto habla de 300,8 millones para este fin.” Més endavant el diari també diu que el pressupost de tot el departament encarregat de l’execució de les diferents obres que s’han de dur a terme durant el 2011 és de 378 milions d’euros.
Avui, dilluns 12 de setembre, equivocadament i per casualitat, he entrat a la web del Diario de Navarra, on, el 15 d’octubre de 2010, anunciaven que el Govern de Navarra destinaria 45 milions d’euros menys a inversió directe –en obres– en els pressupostos del 2011 respecte als del 2010 i diu textualment “en total el anteproyecto habla de 300,8 millones para este fin.” Més endavant el diari també diu que el pressupost de tot el departament encarregat de l’execució de les diferents obres que s’han de dur a terme durant el 2011 és de 378 milions d’euros.
En resum, vint esportistes en conjunt cobren pràcticament els mateixos diners que el Govern de Navarra destina a obres i infraestructures en el pressupost del 2011. No ho sé..., potser és –ja pots comptar– que el Govern de Navarra destina massa pocs diners a aquest concepte?
Últimament he vist moltes mostres d’indignació i rebuig cap al nostre sistema capitalista. Pancartes i crits contra el govern, contra la gent rica (ja sigui a còpia de suar, per sort, per herència o per estafadors), contra els bancs, etc. Ara bé, no he vist ni una sola pancarta en contra dels sous i beneficis que obtenen aquests esportistes. Segurament, la raó rau en el fet que a molts –potser la gran majoria de nosaltres i jo el primer– ens agraden massa els esports (de la mateixa manera que a la gent li agrada tenir un pis ben bonic en una bona zona, un cotxe que corri força, anar ben vestida i dur un telèfon mòbil d’última generació) i permetem aquesta i d’altres injustícies, i ens posem, nosaltres mateixos, al nivell de tots aquells a qui critiquem. Tot plegat fa que em vingui una pregunta al cap: voleu dir que la majoria de la societat no és també, en bona part, culpable i responsable de la crisi?
De fet, la nostra llengua, aquesta que tant defensem aquests dies –i que pel que veig tan poc cas li fem–, és rica en dites que ens recorden que no hem de gastar més del que podem i com som, a vegades, malgastadors. “El qui se n'ix del regat, pega el bac”, “Allargar més el braç que la màniga”, “El jornal, entra per la porta i se'n va pel fumeral”, “Cal mirar prim”, “Qui a la botigueta va i ve, dos cases manté”, “Tenir la butxaca solta”, “Tenir les mans foradades”, “Tirar del tros”, “Afluixar massa la bossa” o “Gastar amb compàs”, en són només algunes. Ningú no pot dir que no estàvem avisats.
Últimament he vist moltes mostres d’indignació i rebuig cap al nostre sistema capitalista. Pancartes i crits contra el govern, contra la gent rica (ja sigui a còpia de suar, per sort, per herència o per estafadors), contra els bancs, etc. Ara bé, no he vist ni una sola pancarta en contra dels sous i beneficis que obtenen aquests esportistes. Segurament, la raó rau en el fet que a molts –potser la gran majoria de nosaltres i jo el primer– ens agraden massa els esports (de la mateixa manera que a la gent li agrada tenir un pis ben bonic en una bona zona, un cotxe que corri força, anar ben vestida i dur un telèfon mòbil d’última generació) i permetem aquesta i d’altres injustícies, i ens posem, nosaltres mateixos, al nivell de tots aquells a qui critiquem. Tot plegat fa que em vingui una pregunta al cap: voleu dir que la majoria de la societat no és també, en bona part, culpable i responsable de la crisi?
De fet, la nostra llengua, aquesta que tant defensem aquests dies –i que pel que veig tan poc cas li fem–, és rica en dites que ens recorden que no hem de gastar més del que podem i com som, a vegades, malgastadors. “El qui se n'ix del regat, pega el bac”, “Allargar més el braç que la màniga”, “El jornal, entra per la porta i se'n va pel fumeral”, “Cal mirar prim”, “Qui a la botigueta va i ve, dos cases manté”, “Tenir la butxaca solta”, “Tenir les mans foradades”, “Tirar del tros”, “Afluixar massa la bossa” o “Gastar amb compàs”, en són només algunes. Ningú no pot dir que no estàvem avisats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada