"Vinguen quan vulguen"

El Delta de l’Ebre és una zona molt característica dins el territori català pel que fa a la seva fauna, la seva urbanització, la personalitat dels ciutadans que l’habiten i els seus recursos naturals que, inevitablement, afecten a la principal activitat econòmica d’aquest espai natural tan important pel país. Aquesta regió, anomenada despectivament la quinta província, existeix, en tots els sentits, gracies al riu Ebre. 

El Delta de l’Ebre es formà, i parlo en passat perquè aquest fet ja no succeeix, gracies els sediments que el riu ha arrossegat i ha dipositat amb el temps a la seva desembocadura. D’aquesta manera, el riu, amb els anys, ha guanyat la seva guerra particular contra el mar creant una terra on els habitants de la zona han aprofitat per assentar-hi la principal activitat econòmica del territori que ens ocupa. “Lo riu”, com l’anomenen ells, és la font de vida que ha permès cultivar els conreus d’arròs que alimenten la majoria de boques, i és al voltant del riu que s’assenta la població, de forma urbanísticament desorganitzada i reprovable, però amb l’orgull d’haver construït quelcom amb molt d’esforç i sense cap de les ajudes de les que si han gaudit altres contrades del territori català. 

El delta ha sigut històricament una zona oblidada –m’atreviria a dir que, fins no fa massa, menystinguda– i això ha forjat un caràcter especial en els seus habitants que, mentre li volti pel cap la idea d’un transvasament a algun polític, veuen amenaçada la seva existència. 

Un transvasament significaria una reducció del cabal i, a conseqüència d’això, una reducció dels sediments –iniciada fa temps per culpa de les diferents preses ubicades en ell– que el riu condueix i que mantenen l’estructura actual del delta. Si no fos així, el mar començaria a remuntar la batalla de que parlava anteriorment, provocant la desaparició d’aquest domini, d’una de les zones avícoles i naturals més importants del país, d’una economia primària i gairebé de subsistència, d’un estil de vida i, finalment, d’una població que, tot i ser orgullosos com ningú i cap quadrats com els que més, quan t’obren les portes o fan de bat a bat.

Nota: El títol d'aquest article està inspirat en el disc "Vinguen quan vulguen" de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.