diumenge, 31 de març de 2013

Sentiments contradictoris

Girona, 30 de març de 2013. Des de la meva oficina, on estic estudiant, sento la música interpretada per una banda de Castelló de la Plana. Quina alegria! El balcó del meu despatx, situat en un dels edificis de la plaça de la Independència de Girona, escenari improvisat d’aquest tast musical, em serveix per convertir-me en un espectador privilegiat d'un repertori exquisit que em motiva a pensar que queden residus de bona música en el nostre món inculte. Un presentador anuncia l’última obra de l’actuació: La Saeta. Una bona tria tractant-se de la Setmana Santa. Amb els primers acords, el cor em comença a bategar més ràpidament del que sol ser habitual, se’m posa la pell de gallina i, a mesura que avança la interpretació, m’embriaga una emoció que em provoca un nus a la gola i la inevitable brillantor i humitejament d'ulls. Excepcional, diví, extraordinari, sublim! El públic aplaudint; correcte. Però sense gaire evidència de compartir els meus profunds sentiments. Jo segueixo amb els ulls plorosos; tanco la porta del balcó; em disposo a seguir amb l’estudi. Però l’astut i, afegiria, inoportú presentador, té una petició personal. Gairebé corrents surto una altra vegada al balcó, mig m’entrebanco pel nerviosisme i veig que el mestre de cerimònies pren protagonisme, s’infla, es creu algú important, com si el que es disposa a fer signifiqués una gran gesta. Sap que la seva petició serà del gaudi del públic i, amb el pit enfora, la panxa escanyada, espatlles enrere i pas ferm i orgullós pel seu gran atreviment, li transmet la seva petició a l’altre mestre, el director: 

- “PAQUITO EL CHOCOLATERO!”, li diu amb to elevat perquè ho senti l’audiència. 

Ara sí! La cara del públic sofreix una metamorfosi, se’ls obren els ulls de bat a bat, el cul se’ls aixeca de la cadira pel nerviosisme, les mans no deixen d’aplaudir, els envaeix una gran emoció... A mi, se’m dissipa el nus de la gola, se m’assequen els ulls i, perdoneu l’expressió, em cauen els collons per terra. M’impregna una estranya i exasperant sensació que em diu que les romanalles de bona música quedaran només per al meu goig i el d’uns pocs escollits i benaventurats. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada