divendres, 18 de novembre de 2011

No vulgueu matar tres pardals d’un tret

En aquest país ens creiem tan llestos que tenim la gran mania de voler arreglar els problemes de dos en dos, per no dir de tres en tres.

Dies enrere, un grup de famílies –algunes d’elles procedents de recents desnonaments– amb dificultat per accedir a un habitatge, ocupaven un edifici de Barcelona i s’excusaven dient que així aportaven una solució a dos problemes: l'un, la manca de recursos de moltes per poder pagar un habitatge digne, i l'altre, l’especulació que genera tenir habitatges buits a l’espera de com fluctua el mercat immobiliari. En resum, que el que pretenien aquestes famílies era trobar una única solució a dos problemes.

Del que no parlaven però els afectats és que l’especulació no està penada –sempre que no vagi acompanyada d’un assetjament– i que, en canvi, sí que ho està l’ocupació il·legal d’una propietat privada. Per tant, allà on fins ara hi havia dos problemes –el de l’especulació i el de no poder accedir a un habitatge digne–, ara n’hi ha tres: els esmentats i l’ocupació il·legal. No només no han solucionat els dos problemes dels quals parlaven, sinó que n’han creat un altre.

Amb això no vull pas dir que no entengui aquesta gent ni que no comparteixi les seves inquietuds ni que no estiguem obligats a buscar-hi una solució. Però el que no podem fer és buscar una solució a una situació immoral mitjançant activitats il·legals.

Cal buscar una solució per a cada problema. Primer, si som capaços, cal debatre sobre fins a quin punt és lícita l’especulació i, si cal, legislar en aquest sentit. I després, cal buscar i aplicar polítiques socials que ajudin les famílies amb pocs recursos a obtenir un habitatge digne perquè és un dret fonamental. Això sí, al meu entendre, tal com ho és, també, la propietat privada.

1 comentari:

  1. Ay! Albert... si bé cada cas hauria de ser estudiat individualment, mentre les institucions i el govern proposen, estudien, es posen d'acord i emeten lleis... què ha de fer aquesta gent? viure al carrer?. La supervivència no entèn de lleis ni esperes, donar sostre als fills està per sobre de qualsevol burocràcia, els propietaris, privats de pisos ocupats, també són víctimes de tota aquesta especulació i situació dramàtica, tots ens veiem afectats, d'una manera o altre. Tots, menys els que ja sabem. Evidentment no és la millor solució, però davant de la necessitat i l'urgència del dia a dia, ara per ara, per molts segur que és l'única, al menys fins que es posi ordre. És una situació molt dramàtica. No és posar més problemes a sobre la taula, és que la situació es tan greu, que inevitablement no es tracta de dos o tres problemes, sinó una cadena imparable de conseqüències. La meva humil opinió.

    ResponElimina