dilluns, 26 de setembre de 2011

Llibertat a canvi de llibertat

Últimament alguns dirigents del PP s’omplen la boca amb la paraula llibertat.  L’utilitzen a l’hora d’argumentar infinitat d’injustícies –segons ells– a què, els seus, estan sotmesos. Recentment n’ hi ha hagut dos exemples, dels quals ja s’ha parlat molt. Per un costat el model d’immersió lingüística, on surten en defensa de la llibertat d’expressar-se en castellà i de ser-hi atesos (podeu llegir l’article “Ganes de tocar els pebrots?”), i per l’altra, la prohibició de les curses de braus a Catalunya, que els serveix d’excusa per reclamar la llibertat del ciutadà a celebrar aquest tipus d’actes –per no dir, en comptes d’actes, salvatjades, atrocitats, barbaritats, bestialitats o cafrades.

Doncs bé, ja que tenen tan clar i defensen tant el concepte de llibertat, els hi proposo un canvi. Donem-los aquestes llibertats que reclamen a canvi que, quan nosaltres reclamem la llibertat del nostre poble, no ens hi posin impediments.

Després ja tindrem temps d’arreglar el país.

dijous, 22 de setembre de 2011

La plaça de la vergonya

Recordo perfectament que quan era petit i s’acostava la Festa Major de Cassà de la Selva, població on vivia amb els meus pares, molts dels carrers s’engalanaven per poder ser considerats un dels carrers més lluïts de la Festa Major. També recordo que un any, els veïns de la urbanització on vivíem, cansats d’haver d’accedir a casa per un camí de carros, sense clavegueram i en un estat lamentable, vàrem decidir engalanar aquest camí i posar-li de sobrenom  “el carrer de la vergonya”.

He fet aquesta introducció perquè el nom que fa tants anys va servir als veïns del Vi Novell per definir el principal accés a les nostres cases, avui escau perfectament a un espai de Girona que, per desgràcia, hem de creuar  a diari tots els que vivim o treballem prop de la plaça de Santa Susanna, on hi ha l’església del Mercadal. Estic parlant de la ridícula plaça de la Constitució o altrament dita per més d’un veí, plaça de la Vergonya.

Aquest és un espai d’unes dimensions considerables que a qualsevol ciutat li agradaria tenir i de la qual  qualsevol ciutadà voldria gaudir. Hauria de ser un espai lliure de perills, on els nens poguessin jugar, on la gent  pogués passejar tranquil·lament, quedar-hi amb els amics, fer-hi la xerrada o, fins i tot, tal com passa a molts parcs de la capital del país veí que he visitat recentment –em refereixo a França, no a l’altre–, poder-hi descansar a la fresca. No obstant, aquest és un espai més aviat esperpèntic on sobresurten certes estructures de formigó, no sé si intentant realçar algun art modern que ningú acaba d’entendre i on, lluny de destacar per la seva verdor, ressalta pel gris inhòspit que es transmet dins l’ànima de tots aquells que la creuem dia darrere dia.

Però, per acabar-ho d’arrodonir, d’un temps ençà aquest espai s’ha convertit en un punt de trobada d’indigents que molesten la resta de ciutadans de Girona i  aquells que visiten la nostra ciutat. Ja és massa normal veure aquesta gent orinant i dormint la mona pels racons i estructures de formigó –que potser hi són per això– de la plaça, bevent constantment vi (en tetrabric) i cervesa (en format Xibeca), trencant ampolles, demanant tabac i diners a tothom que hi passeja, embrutint tota la plaça, i barallant-se entre ells.

Ja fa massa temps que la situació comença a ser insostenible i no sembla pas que aquells –abans d’un color i ara d’un altre– que haurien de posar-hi remei, tinguin gaires intencions de fer-ho. Per sort, de moment, la cosa no ha anat més enllà, però ... i si demà hi ha alguna desgràcia de veritat a la plaça de la Vergonya? No valdria la pena posar fil a l’agulla i solucionar-ho abans d’haver-nos-en de penedir?

dimarts, 20 de setembre de 2011

Ganes de tocar els pebrots?

Fa anys i panys que a Catalunya s’aplica un model d’immersió lingüística que ha demostrat sobradament complir amb els objectius per un costat socials −que ajuden la immigració a integrar-se al nostre país i provoquen que no hi hagi diferències entre immigrants i autòctons− i per l’altre lingüístics, que asseguren, al final de l’etapa escolar, la perfecta comprensió tant del català com del castellà. Mostra d’això últim són els diversos informes que diuen que els que estudien en escoles catalanes acaben tenint el mateix nivell de castellà, o superior, que els qui ho fan en escoles de la resta de les comunitats autònomes.

El nostre és, per tant, un model sostenible, sobradament contrastat i d’èxit, que, fins i tot, ha sigut objecte d’estudi per molts altres governs i font d’inspiració per a altres models d’immersió lingüística que s’han aplicat arreu del món. Però no només això: la realitat és la que és, i és la que es transmet al carrer, on els dos idiomes conviuen en perfecta harmonia. Cal dir, però, que l’èxit d’aquest model radica en la voluntat del poble català d’integrar, com sempre ha fet, aquells que provenen d’altres indrets i cultures.

Perquè doncs dotze famílies posen traves al nostre sistema? S’emplenen la boca recordant-nos que a Catalunya hi ha dues llengües oficials i que, per tant, tots els ciutadans tenen el dret a utilitzar  l’idioma que vulguin i ser-hi atesos. Vaja!, un clam a la diversitat multicultural del país. La veritat, però, és que és precisament el terme diversitat el que els  fa por –o els emprenya– i es neguen a acceptar que els seus fills, i ells mateixos, seran culturalment més rics si parlen dues llengües i no pas una.

Ara resulta, però, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fent el que fan els tribunals, que és aplicar les lleis i no la justícia, ha fallat a favor seu posant en perill tot el sistema. Tal com va dir el president Tarradelles a la tornada del seu exili: “Ciutadans de Catalunya...”, ha arribat l’hora d’incomplir les sentències. Això últim ho dic jo sense ser president de res.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Fem una mica d’autocrítica

El dijous dia 8 de setembre vaig quedar glaçat en llegir, enmig d’una notícia del diari Marca, els sous d’alguns dels esportistes més ben pagats del món (segons es desprèn d’altres notícies, sous nets només en concepte de fitxes o premis i lliures d’impostos). Entre ells, al capdavant de la llista, Tiger Woods, amb 55,6 milions d’euros. El segueixen dos golfistes més, per arribar, en quart lloc, a Samuel Eto’o, amb un total de 20 milions d’euros. Una mica més avall, la llista segueix amb noms com Fernando Alonso, Nadal, Peyton Manning, etc. En total, 301,1 milions d’euros anuals que sumen els vint esportistes –entre ells també algun entrenador, com Mourinho– amb més ingressos. Realment la xifra em va resultar escandalosa. No obstant això, com que encara quan es parla d’aquestes quantitats d’euros el meu cap no aconsegueix desxifrar-les (per allò del canvi d’euros a pessetes), tampoc hi vaig donar gaire importància.

Avui, dilluns 12 de setembre, equivocadament i per casualitat, he entrat a la web del Diario de Navarra, on, el 15 d’octubre de 2010, anunciaven que el Govern de Navarra destinaria 45 milions d’euros menys a inversió directe –en obres– en els pressupostos del 2011 respecte als del 2010 i diu textualment “en total el anteproyecto habla de 300,8 millones para este fin.” Més endavant el diari també diu que el pressupost de tot el departament encarregat de l’execució de les diferents obres que s’han de dur a terme durant el 2011 és de 378 milions d’euros.

En resum, vint esportistes en conjunt cobren pràcticament els mateixos diners que el Govern de Navarra destina a obres i infraestructures en el pressupost del 2011. No ho sé..., potser és –ja pots comptar– que el Govern de Navarra destina massa pocs diners a aquest concepte?

Últimament he vist moltes mostres d’indignació i rebuig cap al nostre sistema capitalista. Pancartes i crits contra el govern, contra la gent rica (ja sigui a còpia de suar, per sort, per herència o per estafadors), contra els bancs, etc. Ara bé, no he vist ni una sola pancarta en contra dels sous i beneficis que obtenen aquests esportistes. Segurament, la raó rau en el fet que a molts –potser la gran majoria de nosaltres i jo el primer– ens agraden massa els esports (de la mateixa manera que a la gent li agrada tenir un pis ben bonic en una bona zona, un cotxe que corri força, anar ben vestida i dur un telèfon mòbil d’última generació) i permetem aquesta i d’altres injustícies, i ens posem, nosaltres mateixos, al nivell de tots aquells a qui critiquem. Tot plegat fa que em vingui una pregunta al cap: voleu dir que la majoria de la societat no és també, en bona part, culpable i responsable de la crisi?

De fet, la nostra llengua, aquesta que tant defensem aquests dies –i que pel que veig tan poc cas li fem–, és rica en dites que ens recorden que no hem de gastar més del que podem i com som, a vegades, malgastadors. “El qui se n'ix del regat, pega el bac”, “Allargar més el braç que la màniga”, “El jornal, entra per la porta i se'n va pel fumeral”, “Cal mirar prim”, “Qui a la botigueta va i ve, dos cases manté”, “Tenir la butxaca solta”, “Tenir les mans foradades”, “Tirar del tros”, “Afluixar massa la bossa” o “Gastar amb compàs”, en són només algunes. Ningú no pot dir que no estàvem avisats.


diumenge, 4 de setembre de 2011

Menys queixar-se i més exigir

El dia que vaig dir al meu pare que volia fer de representant –agent artístic, per a aquells qui no coneixeu el món del ball– el primer que em va contestar va ser: “Només em faltaria que la filla es fes monja.” No és que el meu pare tingués res en contra de les monges, però, per la resposta, diria que sí que tenia quelcom en contra d’alguns representants.

Curiosament, la seva resposta em va animar, i, des de bon principi, aproximadament cap a l’any 92, vaig proposar-me no generar en els músics l’animadversió que el meu pare tenia respecte d’alguns companys meus. No va ser fàcil, principalment per tres motius. En primer lloc, perquè molts s’havien guanyat a pols la mala reputació i això afectava la imatge de tot el col·lectiu; en segon lloc, per la poca predisposició que sempre han mostrat els músics envers els canvis, encara que aquests els acabin afavorint, i, finalment, perquè el comportament d’alguns músics et feia passar les ganes d’aconseguir aquesta fita.

De llavors ençà, el mercat ha sofert un canvi generacional que ha comportat la desaparició d’alguns representants, més aviat poc professionals, i l’aparició d’altres que, ja sigui per edat, per filosofia o per educació, han deixat darrere moltes de les males praxis a les quals ens tenien acostumats els nostres antecessors. No obstant això, la mentalitat del músic respecte d’aquesta problemàtica (o sigui, respecte als representants) no ha variat i sembla que segueix encallada en la dècada dels 90.

M’explico. El més normal en qualsevol professió del món és que aquell que treballa correctament estigui remunerat amb uns diners, i que aquells que no compleixen amb les seves obligacions ho estiguin menys. O que aquells que fa vint anys que proporcionen feina a un artista i li han demostrat professionalitat, seriositat i rigor tinguin unes condicions especials, encara que no sigui amb el preu −o sí− respecte d’aquells que acaben d’incorporar-se al sector i dels que tothom desconeix la praxis. Són coses naturals. A ningú no se li ocorreria pagar el mateix per un armari ben robust i fet a mida per un bon fuster que per un armari d’Ikea. En canvi, en el sector dels representants, això no és així. Si tu contractes un artista per a  una actuació cobres el mateix sigui quin sigui el teu comportament respecte d’aquest. Tant se val si anteriorment t’has encarregat de proposar la contractació de l’artista en concret; tant se val si has fet un contracte per assegurar-te que a última hora l’Ajuntament no anul·larà l’actuació; tant se val si te n’encarregues de dir a l’artista a quina hora han de ser a lloc, a quina plaça han d’anar a actuar o si li dónes les instruccions pertinents perquè no s’hagi d’espavilar tot sol; tant se val si et presentes el dia de l’actuació per comprovar que no hi hagi cap inconvenient ni amb els vestidors, ni amb les connexions de corrent, ni amb l’escenari, ni amb el personal de càrrega i descàrrega, ni amb el que sigui; tant se val que t’enfrontis als ajuntaments, que són els qui et concedeixen la feina, reclamant els pagaments endarrerits als artistes; tant se val que facturis la teva part de beneficis perquè l’artista es pugui deduir com a despesa la teva comissió, o, contràriament, tant se val que els obliguis que t’ho paguin en negre perquè no vols fer una factura ja que ni tan sols estàs donat d’alta a Hisenda..., perquè, a l’hora de la veritat, tant si fas tot això i molt més com si no ho fas, acabaràs cobrant el mateix i, el que és pitjor, si convé tornaran a treballar per tu, tant si treballes bé com si ho fas malament.

Visto lo visto em plantejo un dilema. Quan tingui un artista contractat a alguna població, què faig? Hi vaig? Em cuido i em responsabilitzo de les coses i miro que es garanteixin un mínim de condicions per als artistes? O contràriament em quedo a casa tranquil·lament assegut al sofà i mirant la televisió com fan alguns? Total, per acabar cobrant el mateix...