Diuen que les anàlisis polítiques es preferible fer-les quan ja han passat uns dies dels processos electorals, perquè el temps et dóna una perspectiva diferent a l’hora d’analitzar-ne la situació. Però, per més temps que passa, segueixo opinant exactament el mateix que l’endemà de les eleccions del 25 N. Tot i la contundent davallada del partit que en un principi encapçalava aquesta deriva independentista, la meva anàlisi va ser que el país, i sobretot el procés cap a la independència, sortia reforçat dels comicis.
Des del país veí, i també des d’uns sectors del nostre, ens han volgut fer creure que la pèrdua de vots de Convergència i Unió significava un retrocés de les aspiracions sobiranistes de molts ciutadans de Catalunya. Per sort, en aquest cas les matemàtiques no fallen: dos més dos són quatre i no hi entren ni opinions subjectives ni interpretacions, com sí que passa amb la constitució espanyola, a la qual molts s’aferren a l’hora de defensar els seus interessos i a la vegada rebatre els dels altres. Els resultats són els que són, i el parlament de Catalunya avui és molt més partidari d’un procés sobiranista que de mantenir-se en una Espanya federal de la qual molts s’emplenen la boca i gairebé ningú defensa, o millor dit, practica.
Hem de deixar enrere el sentit de frustració que molts varen sentir i expressar l’endemà de les eleccions perquè el panorama és inequívocament favorable a la independència. Oriol Junqueras es va cansar de repetir-ho durant la campanya electoral: “el millor que pot passar és que, l’endemà de les eleccions, el president de la Generalitat i el cap de l’oposició s’adrecin al món amb un únic missatge”. Ara només falta que es posin d’acord en això, el missatge. Al cap i a la fi, ningú va dir que seria un camí fàcil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada