diumenge, 4 de setembre del 2011

Menys queixar-se i més exigir

El dia que vaig dir al meu pare que volia fer de representant –agent artístic, per a aquells qui no coneixeu el món del ball– el primer que em va contestar va ser: “Només em faltaria que la filla es fes monja.” No és que el meu pare tingués res en contra de les monges, però, per la resposta, diria que sí que tenia quelcom en contra d’alguns representants.

Curiosament, la seva resposta em va animar, i, des de bon principi, aproximadament cap a l’any 92, vaig proposar-me no generar en els músics l’animadversió que el meu pare tenia respecte d’alguns companys meus. No va ser fàcil, principalment per tres motius. En primer lloc, perquè molts s’havien guanyat a pols la mala reputació i això afectava la imatge de tot el col·lectiu; en segon lloc, per la poca predisposició que sempre han mostrat els músics envers els canvis, encara que aquests els acabin afavorint, i, finalment, perquè el comportament d’alguns músics et feia passar les ganes d’aconseguir aquesta fita.

De llavors ençà, el mercat ha sofert un canvi generacional que ha comportat la desaparició d’alguns representants, més aviat poc professionals, i l’aparició d’altres que, ja sigui per edat, per filosofia o per educació, han deixat darrere moltes de les males praxis a les quals ens tenien acostumats els nostres antecessors. No obstant això, la mentalitat del músic respecte d’aquesta problemàtica (o sigui, respecte als representants) no ha variat i sembla que segueix encallada en la dècada dels 90.

M’explico. El més normal en qualsevol professió del món és que aquell que treballa correctament estigui remunerat amb uns diners, i que aquells que no compleixen amb les seves obligacions ho estiguin menys. O que aquells que fa vint anys que proporcionen feina a un artista i li han demostrat professionalitat, seriositat i rigor tinguin unes condicions especials, encara que no sigui amb el preu −o sí− respecte d’aquells que acaben d’incorporar-se al sector i dels que tothom desconeix la praxis. Són coses naturals. A ningú no se li ocorreria pagar el mateix per un armari ben robust i fet a mida per un bon fuster que per un armari d’Ikea. En canvi, en el sector dels representants, això no és així. Si tu contractes un artista per a  una actuació cobres el mateix sigui quin sigui el teu comportament respecte d’aquest. Tant se val si anteriorment t’has encarregat de proposar la contractació de l’artista en concret; tant se val si has fet un contracte per assegurar-te que a última hora l’Ajuntament no anul·larà l’actuació; tant se val si te n’encarregues de dir a l’artista a quina hora han de ser a lloc, a quina plaça han d’anar a actuar o si li dónes les instruccions pertinents perquè no s’hagi d’espavilar tot sol; tant se val si et presentes el dia de l’actuació per comprovar que no hi hagi cap inconvenient ni amb els vestidors, ni amb les connexions de corrent, ni amb l’escenari, ni amb el personal de càrrega i descàrrega, ni amb el que sigui; tant se val que t’enfrontis als ajuntaments, que són els qui et concedeixen la feina, reclamant els pagaments endarrerits als artistes; tant se val que facturis la teva part de beneficis perquè l’artista es pugui deduir com a despesa la teva comissió, o, contràriament, tant se val que els obliguis que t’ho paguin en negre perquè no vols fer una factura ja que ni tan sols estàs donat d’alta a Hisenda..., perquè, a l’hora de la veritat, tant si fas tot això i molt més com si no ho fas, acabaràs cobrant el mateix i, el que és pitjor, si convé tornaran a treballar per tu, tant si treballes bé com si ho fas malament.

Visto lo visto em plantejo un dilema. Quan tingui un artista contractat a alguna població, què faig? Hi vaig? Em cuido i em responsabilitzo de les coses i miro que es garanteixin un mínim de condicions per als artistes? O contràriament em quedo a casa tranquil·lament assegut al sofà i mirant la televisió com fan alguns? Total, per acabar cobrant el mateix...

12 comentaris:

  1. Si noi, i no tant sols en el teu sector. Rebem el mateix (o menys) els qui volem fer la nostra feina ben feta que els qui tot els hi va bé.

    ResponElimina
  2. Hola Jordi,
    El que dius és veritat. Rebem menys els que fem be la feina ja que, en el meu cas, gasto més en telèfon, betzina, dietes, etc. Totes aquestes despeses no les tindria assegut al sofà sense fer res de res.

    ResponElimina
  3. LLavors tornaríeu al principi i seria fer un pas en darrera. La feina ben feta al final quedarà recompensada de alguna manera. Ja saps que en els musics també hi ha molts que fan mala feina i toquen igual que els qui intenten mantenir una calidad professional, però no podem caure a la trampa i rebaixan-se tant perquè sinó que ens quedaria desprès?
    Em de fer el que es correcte!

    ResponElimina
  4. Hola Albert, encantade de llegir-te. Veig que aixó és genètic, oi? Farien falta més veus alçades per denunciar el que tots sabem desde fa segles, que aquesta professió de vegades sembla una casa de barrets sense amo. El problema com dius tú, és que els mateixos afectats no mouen un dit per solucionar gaire res, "Dios mío, que me quede como estoy"!! seria el lema de la majoria, i no cal ser gaire llest per veure que el pitjor està per arribar.
    Jo no crec que t'haguis de quedar a casa , seria fer un pas enrera, com diu Pa d'Àngel. Seria just que propossessiu dues maneres de fer la feina: 1ª.- Et dóno el bolo però no m'en cuido amb un % de comissió mínim (si és que creus que aixó es pot fer...) o 2n.- et dóno el bolo, m'en cuido i cobro un % just.

    Jo no cobro el mateix si faig un bolo de dues hores a la festa que sigui que donar dues hores de classe a casa. Evident.
    Bé, aixó seria un debat moooolt llarg.
    Salutacions i a reveure.

    ResponElimina
  5. Hola Biel, el que jo plantejo en el meu escrit, és més un benefici pels músics que pels representants. Mentres duri la situació (la de pagar comissions a aquells qui no fan la feina) els músics seguireu on esteu, queixant-vos per tot i, el que es pitjor, encallats en la situació que esteu ara.
    Dius que els representants hem de fer la feina ben feta perquè la feina ben feta queda recompensada (jo no ho crec ben be, però vaja ...) i acabes amb una frase que diu "Hem de fer els que és correcte". Doncs d'això em queixo, el correcte és no pagar a aquells representants que no fan la feina!!!

    ResponElimina
  6. Hola Susanna, doncs si, sembla que ve de familia la cosa de filosofar ... ja ja jaja. Trobo molt bona la reflexió de cobrar per conceptes. Creus que algun músic ho aplicaria? Els dos sabem que no

    Com molt be dius, els músics pensen "Dios mío, que me quede como estoy", i afegiria, "y que me vayan dando por el ..." Es trist, però el meu escrit no pretenia res mes que fer obrir els ulls als músics. Te collons que ho hagi de fer un representant això.

    ResponElimina
  7. Encara que no t'ho sembli estem totalment d'acord amb tu, Peró que se suposa que em de fer? si els músics no em sigut mai capaços de posa'n-se d'acord. El que volem tots, es tocar i mes en aquesta època, si diguem que no, anirà un altra a fer al bolo i nosaltres ens quedarem a casa amb tots els nostres deutes, crec que això es el que li passa tothom. Per sort nosaltres treballem amb representants prou correctes Peró si ens truca algú no tant correcte no ser que haig de fer, la veritat.
    Però si, soc partidari de fer el correcte, peró es un temps difícil, amb sembla molt be la teva reflexió i espero que et sortí be...

    ResponElimina
  8. Entenc perfectament la vostra postura Biel. Es molt complicat tot plegat i més en l'època que estem.
    Una de les ideies que volia que la gent entengués en el meu escrit, és que, alguns representants, es mereixen ser criticats, però que dins del món dels músics, abans de criticar, cal fer molta autocrítica i valorar el perquè passa el que passa. Tens tota la raó en les reflexions que fas. Gracies per opinar en el meu bloc.

    ResponElimina
  9. Hola Albert
    Estic totalment d´acord amb el que exposes, però per aquesta regla de tres els músics tambe tindriem que cobrar per la feina que fem i aixó com tu saps no es així. Es veritat que hi ha alguns representants que no es mereixen la comisió que cobren ( per sort cada vegada n´hi ha menys), però tambe es veritat que hi ha músics que no es mereixen esta a on estant perquè ni tan sols son músics ni tenen cap sentiment per aquesta feina. Sincerament crec que si tot dos colectius treballem donats de la mà evidenment tothom amb els seus interesos, a mica en mica anirem eliminant tots aquesta gent que no treballa ni vol treballar correctament.
    Endavant i molta sort.

    ResponElimina
  10. Benvolgut Albert,
    realment, és difícil trobar debats oberts sobre les pràctiques dels representants i el món de l'espectacle, en aquest sentit. M'agrada vuere que ho has fet, tot i despertar sensibilitats i defensives, ja que a ningú ens agrada que posin en dubte la nostre professionalitat. Però tu ho has fet, i t'honra ser autocrític amb el teu sector. Qui més qui menys, podria explicar bones i males expriències, ja que com a tot arreu, hi ha bons i dolents professionals. Els músics i els representants, ens moguem en un àmbit de "arenas movedizas", deficient en molts aspectes, com la mancança d'un marc legal que reguli aspectes tan bàsics com la facturació o la seguretat social, l'intrusisme, falta de pluralitat i espais on programar... vaja, donaria per buidar una ampolla de whisky.
    Al cap i a la fi, suposo que es tracta de fer la feina com un creu que l'ha de fer i ser prou valent com per exigir per una part i per un altre, la professionalitat que es mereix, definitivament, la música. No li perdem aquest respecte i segur, que les coses milloraran.
    Una abraçada. Rocío.

    ResponElimina
  11. Albert, company!
    Molt bé per l'iniciativa de crear aquest espai dedicat a la reflexió. Crec que la crítica (des del respecte) és la millor eina per prosperar. Totalment d'acord amb el comentari de la Rocío Romero.
    La problemàtica que ens planteges crec que demara en una societat i un país que pateix d'una gran manca de sensibilitat i cultura artística. Sí, això és Espanya! Et posaré un exemple molt clar, en el meu camp; El músic de jazz que més admiris del nostre país, una persona que haurà dedicat la seva vida a la música, que segurament tindrà estudis equivalents o superiors a qualsevol persona doctorada (metge, jutge, cirurgià...). Compara la renda i el nivell de vida del músic de jazz amb la del jutge... No n'hi ha per riure... o més aviat per plorar! El que vull dir és que la nostre societat té molt poca consciència del que representa la música i el respecte que se li té és bastant denigrant.

    La gent que, com tu, respecteu els músics, esteu intrínsecament respectant la música, per tant, és bo enfocar-ho no només com un fet professional sinò també personal, és una qüestió de valors.

    Ànims amb tot això perquè de l'indignació i l'inconformisme en sorgeix el progrés.
    SALUT!

    ResponElimina
  12. Hola Rocío, gracies per compartir el teu temps i per opinar. Estic totalment d'acord amb el teu plantejament. La deficiencia en el nostre sector no ajuda a que les coses vagin per bon camí. Això lliga amb el que diu en Quin (gracies també Quim per compartir el que penses en aquest bloc). Ell ha fet una comparació ben certa amb altres professions amb la que també estic totalment d'acord.

    ResponElimina